Si esque…

Totalmente a favor!

Míriam Gómez@maialavida

It’s me, or at least they say so…, then it must be true!

Us deixo amb una brillant, onírica i simpàtica descripció sobre la meva persona que ha fet una personeta que em coneix des dels 4 anys, llavors, ha de tenir raó, però heu de tenir en compte que és Oneofthem i que “durant una temporada va arribar a pensar que Los Planetas eren l’origen de tota forma de vida”.

Míriam: Va ser dotada amb el do de la parla per sobre de qualsevol altra virtut. Aquesta gran capacitat fa que pugui parlar de qualsevol tema de manera airosa. Fanàtica de Kurt Cobain i punk reciclada, ara ha descobert el pop i és molt més feliç. Conèixer Antònia Font i Joan Miquel Oliver l’ha convertida en una millor persona. Té massa frases per anomenar-ne tan sols una.

Sobre això dos apunts: Kurt, t’estimem!, i Courtney Love es més petarda que Yoko Ono, que té la culpa de tot. I dos: defensaré els Hives i el garage fins la meva mort i sempre hi haurà un gran espai en el meu cor per tot el que comenci per rock, hardcore i punk.

I ja que hi som, no deixeu d’escoltar el Mai a la vida… estem cuinant unes quantes entrevistes interessants i volem parlar sobre els Straight Edge!

By the way… us explicaré un altre dia quelcom de València, de moment podreu veure algo aquí, i en breu en el meu flickr.

Los árboles

Porque somos troncos de árboles en la nieve. Parece que están apoyados en la superficie, y que se los puede mover con un pequeño empujón. No, no es posible. Porque están firmemente unidos a la tierra. Pero atención, también esto es pura apariencia.

Franz Kafka, Percepciones

Esta ilustración, entre otras mil maravillas más, es de Diana que es artista y reina de la pista. Ya que estoy os recomiendo su carbonmade, su fickr, y por supueso su blog aunque ya hace tiempo que está en mi Blog&Roll, dianayr rules!*

I el llibre me l’han portat de molt lluny i és molt bonic, gràcies!

La COPE

Últimament el meu blog estava prenent una vessant massa personal i jo no sóc tan personal. Així que avui, aprofitant que m’he posat el meu “cintu” punki amb punxes (per que no se m’acosti ningú, que más vale prevenir que curar ) estic preparada per parlar, criticar i etc. tot molt legitimament, com una bona periodista, sobre la COPE, vaja el treball que vaig presentar ahir i em va portar de cap el pont. De moment, us deixo amb la introducció, probablement un altre dia pengi les conclusions. Si algú creu que no podrà viure sense llegir-se’l tot sencer que m’ho faci saber i li enviaré una còpia. Salut!

Petita Introducció al treball

Durant les últimes setmanes he escoltat la COPE durant més del que és habitual en mi, ja que no l’escolto mai, sé que probablement faig malament, ja que per a ser una bona periodista, hem de veure, llegir i escoltar de tot. El que passa és que em posa de mal humor escoltar la COPE. Malgrat això crec que he fet un esforç considerable, des de zero, intentant esborrar imatges preconcebudes que tenia al respecte.

Segurament, i és un tret característic en mi, he triat la COPE perquè suposava un doble repte considerable: en primer lloc, millorar el pèssim treball que vaig fer l’any passat sobre la cadena i en segon terme donar-li una segona oportunitat a l’emissora i aprendre dels seus errors i de les seves coses bones, perquè la COPE també té les seves coses bones, com tot. A més, crec que està bé agafar mitjans que no siguin del meu consum habitual, perquè així puc estar més atenta, separar-me de les meves implicacions personals i veure si allò que fan és o no legítim, més enllà de les valoracions personals i opinions.

A grans trets he aconseguit varies coses: d’una banda he après a no alterar-me per aquelles afirmacions amb les quals estic en total desacord i de l’altra no puc negar, com deia, que he trobat continguts amb els quals m’he interessat. Això sí, he destriat tota la informació política i religiosa, ja que em considero radicalment diferent en aquest sentit, però bé, cadascú que cregui i faci el que vulgui, això també ho tinc, el respecte és primordial i crec que aquest és un treball on he intentat que fluís la professionalitat, espero haver-ho aconseguit.

Afegit pel blog: No deixa de sorprendre’m l’expressió Mentira chuza!

Una cançó ideal per aquest post: Boikot - No pierdo el tiempo

Ja havia dit que estava punki!

Dimenge de tarda

Cariño, no te diré como me llamo, pués no lo sé… soy la mujer que mordió un piano.

Diumenge de tarda, que no tarda de diumenge, iniciada. Melangia per a principiants i sol per tots aquells que no pateixen de ressaques estranyes de sentiments alcoholitzats. Odio no aprofitar els diumenges tot i que quedar-se al llit és més que  profitós. Diumenge de dinar tard i malament i sorprendre’s amb una peli que en una altra circumstància diria que es una nyonyada important, però avui no.
Idees i sensacions que es repeteixen constantment en la meva pell, en el meu cervell. Sacrifici, em deia un bon amic, i jo sempre li criticava la retòrica perquè per mi: “Sacrificar-se només es sacrifiquen els animals de granja”, i es que no ens enteníem perquè un es referia a deixar de fer coses com un sacrifici i jo no veig sacrifici, no deixo de fer, no paro de fer perquè és el que em surt, perquè sóc així i potser això em porti al meu propi sacrifici, al dels animals de granja que moren dessagnats. Please Bleed!
I la mateixa idea em ronda el cap, i hi ha coses que fan mal i et recorden al que ja has viscut i la poca dignitat que vas tenir, no parlo d’orgull, jo d’això no en compro. I una altra vegada penso en la debilitat humana, en la inseguretat, en la seguretat i m’adono que no sóc dèbil, que sóc segura, i el que això suposa, però amb dignitat, que només la inseguretat i la por et fan fer coses lletges.
Pont sense homònim però tranquil, relegada en el si de 80m2 per mi sola, al meu aire i amb interiors solejats. De visites i sopars amb nenes maques i de visitar el senyor Pere i de que m’acomiadi com un comandant saluda als seus marines, des de dalt, tot just quan l’ascensor comença a baixar, i em diu que m’estima i a mi no sé perquè em cau una llagrimeta i surts al carrer agafes embranzida i una bici, i arribes a casa i et prepares per un sopar més festa amb moltes persones a les que t’estimes i que t’estimen, i tot és maco i agredolç, i surts amb una bona sensació de la discoteca i de sobte veus algo que et fa mal. Comento amb la sra. Gisele la jugada, a cap de les dues ens fa cap gràcia.

I penso… meeeerda!, el que jo intento i pel que lluito s’esfondra a cada pas que faig, m’és igual, només miraré el que vull veure i punt. Ja ho diuen… ojos que no ven… “hostia que te metes”

Tonto

Estic cansada. Us deixo amb una “cançó” (més aviat diàleg) d’Antònia Font: Tonto.

Obriu les orelles i ingeriu les paraules!

Robot

Fer de Sònia em sol deixar feta Kao… no sé si és pel ferro, però últimament em sento una mica Robot, suposo que en part és bo, en part, no. Vaja, com tot!

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d’uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d’una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d’hexura tan feo.

Robot - Antònia Font

Malalties transitòries i altres històries

Un cap de setmana intens passa factures físiques i anímiques, tot i començar una setmana de pont (que és d’agrair per fer un important catch up a nivell estudiantil). Ser dona en aquestes circumstàncies és dur. La meva mare, com sempre, diu que faig masses coses i menjo poc i malament… que si et falta ferro, que si no menges prou carn…, quan en realitat sap que sóc forta i mai em poso malalta. Només estic cansada i a estones em marejo, m’assec i sembla que tot torna al seu lloc. Si, em fa sentir dèbil marejar-me i ho odio profundament, és cosa genètica, ja sé que a ningú li agrada està malalt, però el meu cas i el del meu pare és ben curiós, ens tornem insuportables i ens pensem que és la fi del món, sóc una rabiosa hiperactiva que es troba enclaustrada al llit pel seu propi bé… i no paro d’intentar escapar-me… ara a l’ordinador, ara a veure si puc posar música o fer quelcom i espantar o distreure el meu mareig. De totes, totes i encara que m’entri la mala llet per no estar tan bé com de costum, no sé perquè no puc parar de somriure i això està bé. Truco a la senyora Muntsa i em diu que ja sé el que he de fer, i té raó, com la meva mare… avui tant és, demà hi poso seny i prometo cuidar-me més.
Per més INRI els meus pares no paren d’escoltar Paloma San Basilio i la meva mare em persegueix amb un actimel d’habitació en habitació… per favor!, els l’casei inmunitas són mentida!, és una invenció capitalista del primer món! Sembla diumenge. Tant és, I’m so happy i segur que demà estic bé del tot.

Atenció que sona Paloma San Basilio amb Juntos i el meu pare ve corrents a dir-me: aquesta, aquesta!, me la canta i se’n va a fer-li un petó a la meva mare (que macos que són).

:’)

Rosas contra el olvido

Avui, com sabeu és Sant Jordi, wa yeah!. I m’he llevat d’hora i com les nenes maques he arribat a al oficina a les 8:30!. Mentre escorçava a les 7 del matí escoltant Catalunya Ràdio amb l’Antoni Bassas he sentit que parlaven de “Roses contra l’oblit”, i m’ha semblat que era necessari penjar-ho al blog de l’empresa: Solomayores, i a la web: InfoElder, i de pas el postejo aquí. A més avui, a part de ser Sant Jordi, a l’esmorzar pagat per l’empresa, Grup Intercom, ens han dit que per no sé quin número d’any consecutiu el Grup Intercom és un dels millors llocs per treballar d’Espanya. Res més, que és guai tot plegat.

Us deixo amb les roses de l’oblit, si us plau, regaleu-ne moltes a la gent gran, que és molt bonic!

Aquesta entrada ha estat publicada a: Solomayores

Rosas contra el olvido es una iniciativa de L’Associació d’amics de la gent gran de Cataluña. Con esta campaña, la asociación quiere dar a conocer las graves condiciones de aislamiento social y soledad que sufren más de 120.000 personas mayores en Cataluña.

Este es un problema cada vez más arduo pero que sigue siendo desconocido por opinión pública. La iniciativa consiste en regalar una rosa a una persona mayor en el día de Sant Jordi, día de celebración, del libro y la rosa en Cataluña. Este es un gesto simbólico para demostrar a la sociedad que no nos olvidamos de nuestros mayores. Es por eso que la asociación ha escogido ésta fecha señalada y una cifra simbólica: 1001 rosas, que esperamos que sean muchas más.

Si queréis participar en la solidaria y conmovedora iniciativa solo tenéis que regalar una rosa a quién queráis. Para más información sobre la iniciativa o la asociación en si, no dejéis de consultar la web dels Amics de la Gent Gran.

Tardes de sol, ràdio i Maialavida

Les meves “ojeres” genètiques i perpetues, la meravellosa taula de la ràdio, el micro de Sants3ràdio, la meva camisa de lesbi (que m’encanta) i un tema de la setmana que esperem us faci mullar el cul, però amb responsabilitat!

Per més informació, podreu escoltar el programa, en breu, al Maialavida! La foto és gentilesa de la senyoreta Andrea!, mil gràcies!

Sol, ràdio i Maialavida per tothom!