Malalties transitòries i altres històries

Un cap de setmana intens passa factures físiques i anímiques, tot i començar una setmana de pont (que és d’agrair per fer un important catch up a nivell estudiantil). Ser dona en aquestes circumstàncies és dur. La meva mare, com sempre, diu que faig masses coses i menjo poc i malament… que si et falta ferro, que si no menges prou carn…, quan en realitat sap que sóc forta i mai em poso malalta. Només estic cansada i a estones em marejo, m’assec i sembla que tot torna al seu lloc. Si, em fa sentir dèbil marejar-me i ho odio profundament, és cosa genètica, ja sé que a ningú li agrada està malalt, però el meu cas i el del meu pare és ben curiós, ens tornem insuportables i ens pensem que és la fi del món, sóc una rabiosa hiperactiva que es troba enclaustrada al llit pel seu propi bé… i no paro d’intentar escapar-me… ara a l’ordinador, ara a veure si puc posar música o fer quelcom i espantar o distreure el meu mareig. De totes, totes i encara que m’entri la mala llet per no estar tan bé com de costum, no sé perquè no puc parar de somriure i això està bé. Truco a la senyora Muntsa i em diu que ja sé el que he de fer, i té raó, com la meva mare… avui tant és, demà hi poso seny i prometo cuidar-me més.
Per més INRI els meus pares no paren d’escoltar Paloma San Basilio i la meva mare em persegueix amb un actimel d’habitació en habitació… per favor!, els l’casei inmunitas són mentida!, és una invenció capitalista del primer món! Sembla diumenge. Tant és, I’m so happy i segur que demà estic bé del tot.

Atenció que sona Paloma San Basilio amb Juntos i el meu pare ve corrents a dir-me: aquesta, aquesta!, me la canta i se’n va a fer-li un petó a la meva mare (que macos que són).

:’)