I wanna stay inside for good

Fotos en les que no semblo jo, no sé si es per això que m’agraden (seria un problema?). No se li pot parlar algú quan té la boca plena, no rieu, és cert, i ho dic, bàsicament perquè la resposta no serà espontània ja que normalment dona temps a pensar la resposta i això és tan cert com que tothom va als lavabos de discapacitats per no fer cua als que toquen i perquè són més grans, més còmodes i més íntims.

Quan no puc escriure en tinc ganes i quan puc no em surt res i si no apunto res se me’n van les idees, i és com si no hagués pensat mai a la vida (tot un trauma). Avui rebia un correu que en forma de vinyeta deia: “el cinismo, es la manera de enfrentarse al mundo“, no sé perquè m’envien aquestes coses. Crec que hauré de començar a pensar sempre amb la boca plena i fer-me fotos on tothom digui que no m’assemblo o que surto fatal i posar-me-les al suro de l’habitació i dir que es algú altre. Com tot es tan volàtil i relatiu, potser si que no sóc jo la de la foto, potser, no ho sé, però segur que en aquell moment era jo. Crec que em passaré la vida construint petits moments, moments que si, moments que no, tota una vida per fascicles.

Sempre he pensat que tot és tan absolutament relatiu que a vegades em faig por a mi mateixa, quan deixo de veure alguna cosa i en torno a veure d’altres i tot es barreja i t’allunyes, i veus que tu mateixa ets volàtil, i això encara t’espanta més perquè ni tan sols tu controles què cony pensaràs demà, però has decidit no “pre-ocupar-te” i et sorprens a tu mateixa de com n’arribes a ser de coherent amb tot el que et proposes, però no deixa d’estranyar-te el canvi constant, o més aviat que la constància només sigui una virtut del canvi. I que si, you can go with the flow, no com els Queens Of The Stone Age.

L’altre dia l’autor de les fotos em deia que tenim el poder absolut de canviar allò que ens passa, que hi ha un univers paral•lel on es reflecteixen totes les coses que transmetem i que, per tant, tot se’t torna amb una força aclaparadora. A més, afegeix, que si algun dia arribes a controlar-ho aconseguiràs tot allò que et proposis. Avui crec que es cert, i que a més, ja passa, però a vegades no sé si el que projectes és el que sents, el que et passa, o allò que ensenyes. Això, personalment, no em “pre-ocupa”, sóc tot el que se’m veu.

Pensar amb la boca plena i ‘desconeixe’t’ a tu mateixa pot ser una solució. A vegades tinc deliris de grandesa, megalòmana, que diriem… per això us deixò amb aquest tema d’Incubus, Megalomaniac, clicar aquí per veure el peaso videoclip.

Step down, step down!

…i el títol és una altra cançó, butterfly!, que no t’enteres!