Crisi existencial

Que la masculinitat està en crisi és fàcilment palpable en la societat en la que vivim. No tan sols passa amb la masculinitat, sinó que patim una gran crisi de valors, valors, que fins al moment havien ajudat d’alguna manera a la societat a configurar-se en petits nuclis anomenats famílies, famílies nuclears, o si m’apreteu, parelles. Sembla que l’èsser humà viu en un estat d’escepticisme total que no se sap cap a on ens condueix, caiem, en la meva opinió, en el relativisme total, difícil de ser materialitzat. Hi ha qui defensa que la humanitat ha arribat a un punt on ja no es pot evolucionar més i per tant involuciona. Jo no crec que trencar amb els valors i amb la manera de relacionar-se i configurar-se en grups sigui una involució, si bé crec que és un moment difícil i que d’aquí la crisi i el poc saber fer que sembla caracteritzar les noves generacions, on m’incloc. Nosaltres ja no hem de fer les coses ni perquè toca, ni perquè creiem en un ésser superior, ni per pressió parental ni masculina. Això, tot i que sigui evolucionar, suposa un trencament total amb la modernitat i la postmoderniat en la que vivien els nostres avis i pares i ens deixa en una postpostmodernitat amb el cul a l’aire i massa coses a reconstruir, refer, i s’ha de fer bé, i això genera por i inseguretat.

Ja ho deia Sigmund Freud a “El malestar de la cultura“: … [las discrepancias entre las ideas y las acciones de los hombres son tan amplias y sus deseos tan dispares, que dichas relacciones seguramente no son tan simples]…

O el meu estimat Joan Miquel Oliver en boca d’un dels personatges a “El misteri de l’amor“: … [el cosmos ens vol alliberar de la responsabilitat de la procreació, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció i que estimar una persona no respon a cap altra conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens? l'amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s'atrofiarà perquè deixarà de tenir sentit, el teu amic està afectadíssim d'aquest nou estat antropològic, és un dels pioners de la decadència humana, pobre!]…

El meu padrí deia que la feminitat està en voga, que la crisi de la masculinitat més masculina es tant palpable com latent. No parlo de tenir la testosterona elevada, com és el cas de Lucía Etxebarria a “Amor, curiosidad, prozac y dudas“, com deia la Diana, no parlem només de sexe. Les dones en general i el col·lectiu homosexual, dones i homes, sembla que hem evolucionat més, problament perquè hem lluitat més que l’home heterosexual i que d’alguna manera el cosmos ens està premiant en detriment a l’home hetero de tota la vida. De totes maneres alguns exemplars ja neixen molt evolucionats, altres els hi costa i uns van una mica lents… el cas és que això genera crisi i s’ha de fer alguna cosa al respecte.

No més per avui. Massa idees a la babalà i poca concreció, ho sento!