mindtime

Molt bé amics, coneguts i personetes vàries, aquesta és una proposta del tot personal. Com bé sabeu, faig teatre a l’Esfera, i per concretar més, porto dos mesos preparant una obra: L’Oncle Vània, que estrenem demà a Les Corts. A continuació podreu llegir tots els detalls, i si teniu algun dubte o comentari, doncs ja sabeu!

L’Oncle Vània és una obra d’Anton Txechov, conegut dramaturg rus Antón Chéjov (escrit en rus), del que probablement us sonin obres com Les Tres Germanes o Ivánov.

L’obra se situa en la Rússia provinciana. La monotonia en la que viuen els personatges es la principal protagonista de l’obra, es palpa en l’ambient en tot moment. És una obra lenta i força trista, aviso!. El tema central de l’obra és la “vida gastada”, que observem de forma magistral a través de la visió dels personatges i de les seves respectives misèries.

Sense més preàmbuls, m’he de guardar algun As sota la màniga, ens podeu venir a veure demà, dia 24 de Maig a les 21h a L’Auditori de Les Corts, on també la representarem diumenge 25 a les 18:30 i la propera setmana, al mateix lloc i mateixa hora. I més endavant al Centre Parroquial de Sarrià, lloc que us recomano, perquè el teatre és preciós! Us ho deixo tot en plan planning/guia fàcil.

Agenda de representacions:

24 de Maig, Auditori de Les Corts 21h

25 de Maig, Auditori de Les Corts 18:30h

31 de Maig, Auditori de Les Corts 21h

01 de Juny, Auditori de Les Corts 18:30h

Com arribar? C/ Dolors Masferrer i Bosch, 33 - 35

Previst a Sarrià:

07 de Juny, Centre Parroquial de Sarrià (horari per confirmar)

08 de Juny, Centre Parroquial de Sarrià (horari per confirmar)

Com arribar? C/Pare Miquel de Sarrià, 8

It’s me, or at least they say so…, then it must be true!

Us deixo amb una brillant, onírica i simpàtica descripció sobre la meva persona que ha fet una personeta que em coneix des dels 4 anys, llavors, ha de tenir raó, però heu de tenir en compte que és Oneofthem i que “durant una temporada va arribar a pensar que Los Planetas eren l’origen de tota forma de vida”.

Míriam: Va ser dotada amb el do de la parla per sobre de qualsevol altra virtut. Aquesta gran capacitat fa que pugui parlar de qualsevol tema de manera airosa. Fanàtica de Kurt Cobain i punk reciclada, ara ha descobert el pop i és molt més feliç. Conèixer Antònia Font i Joan Miquel Oliver l’ha convertida en una millor persona. Té massa frases per anomenar-ne tan sols una.

Sobre això dos apunts: Kurt, t’estimem!, i Courtney Love es més petarda que Yoko Ono, que té la culpa de tot. I dos: defensaré els Hives i el garage fins la meva mort i sempre hi haurà un gran espai en el meu cor per tot el que comenci per rock, hardcore i punk.

I ja que hi som, no deixeu d’escoltar el Mai a la vida… estem cuinant unes quantes entrevistes interessants i volem parlar sobre els Straight Edge!

By the way… us explicaré un altre dia quelcom de València, de moment podreu veure algo aquí, i en breu en el meu flickr.

Estic cansada. Us deixo amb una “cançó” (més aviat diàleg) d’Antònia Font: Tonto.

Obriu les orelles i ingeriu les paraules!

Fer de Sònia em sol deixar feta Kao… no sé si és pel ferro, però últimament em sento una mica Robot, suposo que en part és bo, en part, no. Vaja, com tot!

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d’uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d’una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d’hexura tan feo.

Robot - Antònia Font

Si us plau!, és taaaaan bonic!

Primus és una banda nord-americana de rock, van néixer a finals dels anys vuitanta i se’ls considera indies tot i que també diuen els que en saben que la seva música es situa a cavall de l’experimental i la fusió.

La cançó: The Devil went down to Georgia és una cançó original dels Charlie Daniels Band, un grup de folklore yankie total tipus country que no té desperdici. Jo personalment em quedo amb la versió de Primus, però la lletra original és dels Charlie, és una d’aquestes cançons populars que es canta als nens petits, esperant que aprenguin alguna cosa del que es diu, bàsicament de moral cristiana per a no caure en la temptació del diable… però és molt divertit!

Anyway… us deixo amb el videoclip de la versió de Primus, una autèntica monada audiovisual!

Atenció a les gallines, per favor!

I don’t care if Monday’s blue,
Tuesday’s grey and Wednesday too.
Thursday, I don’t care about you.
It’s Friday, I’m in love.
Monday, you can fall apart.
Tuesday, Wednesday, break my heart.
Thursday doesn’t even start.
It’s Friday, I’m in love.

No tinc gaires motius per estar contenta, però els The Cure tenen la cura (valga’m la redundància) de tot amb el seu Friday I’m in love. Doncs res, que vull compartir aquest “temazo” amb vosaltres que em llegiu, amb totes aquestes personetes que per A o per Z or something in between us passeu per aquí.

Tant és… it’s friday!, we should be in love!

Aprofito el benentès de tenir aquest blog per parlar-vos del Maialavida. El Maialavida és un programa radiofònic setmanal de tendències, que no tendenciós, que us permetrà seguir l’actualitat més indie de Barcelona, així com donar-vos pinzellades sobre temes que creiem interessants i d’actualitat.

I highly recommend que ens seguiu perquè cada dia hi ha articles, cròniques de concerts… etc. i tot això a banda del programa que trobareu penjat en forma de post amb podcast i breu comentari i també a la dreta de la web, because we are dot com!

El Maialavida som uns quants, agafem aire: Montse Casas, Laia Creus, Eduard Gras, Edu J. Montoya, Míriam Pons, Aranau Sabaté, Andreä Valverde i una servidora: Míriam Gómez.

Sobre l’últim programa: Parlem de contes

Us portem al llit i en el pitjor sentit de la paraula; perquè us embolcallem i us expliquem contes per a que no pugueu tornar a dormir. Si voleu saber què hi ha més enllà dels dibuixos i les lletres boniques dels contes no us ho podeu perdre!

A més trobareu l’agenda més actualitzada pel cap de setmana.

Biffy Clyro és sens dubte un dels meus grups preferits del moment. Es van formar en 1999 a Glasgow i amb el seu àlbum debut “Blackened Sky”, el 2002, van esdevenir tot un descobriment per a les llistes britàniques. I highly recommend them, sobretot per aquells que us declareu fans de Nirvana i grups com Red Hot Chili Peppers, i el bon rock en general.
El grup està format per Simon Neil (veu i guitarra), Ben Johnstone (bateria i veu) i James Johnstone (baix i veus).
El seu últim disc: “Puzzle“, és l’esperat quart àlbum de la banda, i el primer que fan amb 14th Floor Records. Gravat a Vancouver i produït ni més ni menys que per GGGarth Richardson (Rage Against The Machine, Red Hot Chili Peppers) i barrejat per Andy Wallace (Foo Fighters, System of a Down, Rush), l’àlbum té un total de 13 cançons, a quina més bona. Puzzle és el resultat de fer dels sentiments cançons… les lletres són increïblement maques i treballades (no puc ser objectiva).

Biffy Clyro tan sols han trepitjat Barcelona en tres ocasions i sempre com a teloners:

La primera com a teloners de Bloc Party als quals els hi donen deu mil i una patades, el passat 16 de maig del 2007, si, si I was there.
La segona “a lo grande” com a teloners dels grans Rolling Stones en el seu últim concert a Barcelona, el passat 21 de juny del 2007, on no vaig poder assistir per motius econòmics.

I la última… que em vaig perdre per aquelles coses de la vida que una no s’assabenta a temps etc., el passat 16 de febrer com a teloners dels magnífics i idolatrats (per mi) Queens of the Stone Age.

Sense menys preàmbuls… això que sona, o hauría de sonar, perqué si fos un blogspot sonaria (indignació amb wordpress) és la tercera cançó del seu últim disc, l’esmentat Puzzle i la cançó Who’s got a match?, si seguiu el link, us trobareu amb la magnífica lyric :’) pèls de punta darlings!, sinó s’escolta, clickeu aquí.

He dit!
Biffy Clyro

El Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona (CCCB) y el Centro de Arte Santa Mònica presentan la muestra “Post-it city. Ciudades ocasionales“, sobre los diferentes usos que se le pueden dar a un espacio público.

Esta exposición parte de un proyecto de investigación sobre la ocupación temporal del espacio público para desarrollar actividades comerciales, lúdicas y sexuales, si, si he dicho sexuales (y no para ti que buscas sex en el Google). Como iba diciendo, esta propuesta expone como se las apañan en diferentes ciudades del mundo, arquitectonicamente hablando. Se trata de analizar prácticas urbanas que aparecen y se desplazan como si fueran una nota adhesiva (post-it) que no deja rastro y ponen de manifiesto necesidades y carencias que afectan según que ciudad.

Qué serías capaz de hacer por amor?

Hoy he ido a ver Lo Mejor de mí, la primera película de Roser Aguilar y tengo que decir que me ha encantado y soprendido muy positivamente; me encanataría ser tan valiente como su protagonista: Raquel, interpretada por Marian Álvarez.

Sinopsi:
Cuando Raquel era niña no entendía por qué se hablaba constantemente del amor en la radio, en televisión, en las películas del sábado por la tarde y, sobre todo, en las canciones. Se preguntaba en todo momento qué pasaría si no encontraba a nadie que la quisiera. Cuando Raquel se va a vivir con Tomás, se empieza a preguntar qué estaría dispuesta a hacer por amor.
Puede sonar algo cursi, pero no lo es en absoluto!, os dejo con el trailer:

Artículo publicado en Megustaelcine.