if you leave it alone…

La setmana passada tenia els ulls posats en un esdeveniment: el concert dels Wave Pictures, perquè crec que he arribat a un punt on m’hauria de preocupar i tot de ‘lo‘ fan que arribo a ser. I va ser genial, BRUTAL, tot: sortir a corre-cuita de casa el dia que el Barça (ja guanyador de lliga) juga al camp-nou (tota una anada d’olla que demostra lo novata que sóc com a veïna de Les Corts). Correr fins a morir i pillar un taxi a l’avinguda Josep Tarradelles i arribar a l’Apolo on per sort m’esperaven a la cua (que sinó ens quedem sense entrades!). I els Wave… i els mil LP que van tocar, em sembla que vaig plorar i molt, en una cançó especialment i potser és millor que no toquessin una altra cançó, que sinó ja… a moco tendido!

en el fons ho sap tothom però no ho diu ningú:

If you leave it alone…
It gets sweeter and simpler and softer
and slower and younger the longer
you leave it alone

* And for each dear black sentence a sheer lack of tears
No I don’t want those words back I don’t miss those years
But if I could hold your knees again, under my chin again
If I could kiss your nose us both brittle and thin again

Maybe then baby then I could get light again
Maybe then baby then I could get light again
If I could kiss your toes
Kiss your ribs, kiss your fingers

Well maybe then baby then I could get light and then
I would be liked, I would be liked, I would be liked, I would be liked

Oh but, If you leave it alone
If you leave it alone
If you leave it alone

:’)

Final Feliç

…ja que parlava de novetats, el meu estimat Joan Miquel Oliver ens ha fet el regal de treure un nou disc, tot un bombonet!!!

Aish… i quin videoclip!

de alcance personal

… i els LOL ens regalen noves lletres per cantar a ple pulmó… i jo ja faig vida al meu pis. Això i molt més, i el dia que tingui temps, en tindré, de temps i de tot.

‘creo que lleva media vida huyendo
quizás le pasa lo mismo que a mi
había expandido su emisión global
desde Lima hasta a Reyjkiavic
y sin embargo a quien tenía cerca,
no podía transmitir…

mirada universal de alcance personal
me hipnotizó por fin con su verso letal’

¿Como es posible que haya estado en sus infiernos?
es imposible o no?
¡MISTERIO!
y que tuviera su don…‘

es pot escoltar tot el seu nou disc al Myspace, 1999 és un bon disc, i va ser un gran any, jo espero, però, que el 2009 sigui molt millor.

Rufus Wainwright – Across The Universe

És una versió, al meu parer, molt bona!, i el videoclip és preciós i en definitiva igual defineix molt el que penso en aquest moments, justament, ara! :’)

‘Words are flying out like
endless rain into a paper cup
They slither while they pass
They slip away across the universe
Pools of sorrow waves of joy
are drifting thorough my open mind
Possessing and caressing me‘

Captatio benevolentiae – Manel

i a vegades ens en sortim!
… i a vegades contra tot pronòstic una gran bestiessa capgira allò que creiem lògic tot fent evident, que per un moment, ens en sortim!

:’)

a-punk!

hey, hey, hey!
no tinc gaire més a dir… o si: hey, hey, hey!

Ah, si!, aquesta cançó és dels Vampire Weekend!

I’m a little bit punky today!

final

Diga’m ses coses alegres es dematins
quan es meu natural es trist
i sé que tot s’espenya entre somnis i confusions.

Diga’m diluvis d’arena i de meteors
quan vull precipitacions
i sé que el món és ple de carrers i de carrerons.

Són problemes puntuals,
són defectes naturals.

I diga’m es wiskies amb cola que m’he begut
que ja se me gira un ull cap a l’infern
i no vull cometre cap més hivern.

Diga’m ses meravelloses instal·lacions,
piràmides i faraons i grans hotels,
total equipatge de prestacions.

Quin exemple més escàs,
quina ruïna, quin final.

‘final’ és una cançó d’Antònia Font, la trobareu al seu disc ‘Taxi’, de fet, és la primera cançó: primer comencen per un final, després ve una cançó més alegre (i mai millor dit).

En fi, la fi, serafí!

Herman Düne – I wish that I could see you see you soon

:’)
lovely, lovely!

matinée

Fa justament una setmana que vaig anar a veure en Franz Ferdinand i he de dir que amb aquesta cançó vaig saltar encara més com una boja. Aquesta cançó em recorda a fa uns quants anyets i uf, quantes coses han canviat!, anyway… You’ll find me in the matinée!

Bon inici de setmana i de mes! (todoenuno)

‘I time every journey to bump into you, accidentally
I charm you and tell you of the boys I hate
All the girls I hate
All the words I hate
All the clothes I hate
How I’ll never be anything I hate
You smile, mention something that you like
How you’d have a happy life if you did the things you like’

Míriam thinks its better in the matinée, in the dark of the matinée!

y que viva la Vida!

oh, ooooh, ooooh, oh!

Mira que n’és de curiosa l’evolució humana, hi penso sovint, més que de tant en tant, sovint, ja és això el que vol dir sovint. Mira que he canviat amb el temps i mira com he de canviar, el millor de tot plegat és que el meu orgull està en el punt de canvi, en permetre’s aquest canvi i en pensar que tot canvi m’ha portat a on sóc, a qui sóc i a com sóc, i això em fa sentir orgullosa. De totes les incerteses més incertes de la meva vida, els meus neguits, maldecaps, dubtes, negacions entre altres, sempre n’he extret, no sé si el millor, perquè una no sap que era el millor fins que no ho perdut uns quants cops, però n’he extret l’essència, el què, el que sóc. He après a adonar-me de les coses quan les tinc i no quan les perdo i crec que això és impagable, reitero, aquest cop amb admiració: impagable!

Crec que no hi ha res millor en aquesta vida que viure-la amb tota la seva plenitud i als meus llargs 23 ho he fet, ho he fet taaaaaant què només pensar el que em queda em fa caure una llàgrima de felicitat. No sóc una persona que serveixi per estar trista, dolorida, enfadada, de fet no crec que ningú serveixi per això, però considero que hi ha persones a les que potser els hi escau o simplement es conformen amb aquests sentiments, no sé, és respectable si més no. El que intento descriure aquí imagino, de manera molt impurdent i patosa, potser, és la meva vivesa, les meves ganes de viure, perquè quan les sento tan endins fins i tot m’espanten, uh! Perquè quan l’optimisme esclata ho fa de forma que inunda la meva raó, no ho puc negar: sóc vital. Hi ha moltes coses que em fan pivotar i tornar a l’essència del meu conflicte vital, probablement siguin les que més m’eganxin, més em cridin, no és discutible. Saber qui ets no té preu, de debò, a més si sabent-ho del tot, o gairebé tot, tampoc m’agradaria semblar pedant, però si ho penseu ho sento, però és el vostre problema. Deia que coneixe’t i estimar-te (a una mateixa) tal qual (amb lo desastre i etc que puc arribar a ser) és simplificant: genial.

Parlava d’evolució i recordo quan tenia 17 anys i em tancava reiteradament a la meva habitació a escriure en un blog coses superficialment tristes i xungues i tancava el llum i em feia una fosca nit i escoltava el primer disc de Coldplay en bucle: Trouble, yellow, sparks, panic… i etc. i així m’envoltava, com suposo fem tots, en un univers fosc i fred, vaja que no hi ha res millor per enfonsar-se que voler fer-ho.

I segueixo parlant d’evolució i de Coldplay també, que mira que avui m’ha donat fort. I parlo concretament  del single de l’últim disc, perquè en la seva evolució, també podríem dir que han pasat de la foscor a esciure himmes a la vida, com el títol d’aquest post. I esque, avui, per avui, companys, blogaires, amics, estimats, indispensables i etc. només puc dir-vos que sóc feliç mentre somric i em cau una llàgrima, i que: Viva la vida!

oh, oh, oh, oh…

Oh, who would ever want to be king?