mindtime

Estic cansada. Us deixo amb una “cançó” (més aviat diàleg) d’Antònia Font: Tonto.

Obriu les orelles i ingeriu les paraules!

Fer de Sònia em sol deixar feta Kao… no sé si és pel ferro, però últimament em sento una mica Robot, suposo que en part és bo, en part, no. Vaja, com tot!

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d’uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d’una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d’hexura tan feo.

Robot - Antònia Font

Si us plau!, és taaaaan bonic!

Primus és una banda nord-americana de rock, van néixer a finals dels anys vuitanta i se’ls considera indies tot i que també diuen els que en saben que la seva música es situa a cavall de l’experimental i la fusió.

La cançó: The Devil went down to Georgia és una cançó original dels Charlie Daniels Band, un grup de folklore yankie total tipus country que no té desperdici. Jo personalment em quedo amb la versió de Primus, però la lletra original és dels Charlie, és una d’aquestes cançons populars que es canta als nens petits, esperant que aprenguin alguna cosa del que es diu, bàsicament de moral cristiana per a no caure en la temptació del diable… però és molt divertit!

Anyway… us deixo amb el videoclip de la versió de Primus, una autèntica monada audiovisual!

Atenció a les gallines, per favor!

I don’t care if Monday’s blue,
Tuesday’s grey and Wednesday too.
Thursday, I don’t care about you.
It’s Friday, I’m in love.
Monday, you can fall apart.
Tuesday, Wednesday, break my heart.
Thursday doesn’t even start.
It’s Friday, I’m in love.

No tinc gaires motius per estar contenta, però els The Cure tenen la cura (valga’m la redundància) de tot amb el seu Friday I’m in love. Doncs res, que vull compartir aquest “temazo” amb vosaltres que em llegiu, amb totes aquestes personetes que per A o per Z or something in between us passeu per aquí.

Tant és… it’s friday!, we should be in love!

Esto no es una crónica tan sólo es un cúmulo de sensaciones postconcierto.

Una vez aclarado: Domingo Astromántico

MG: No, esta canción no que es muy bonita, que lloro, eh?

MP (sonríe):  Flotaba en azoteas todo mi deseo, un solecito bueno y tus faldas al viento, nada más…

“Silencio”: Aeroplanos que saludo moviendo un espejo, la ropa y tu pelo se movían al mismo compás, nada más. ..

D: (a pleno pulmón y dirigiendo su mirada a MG): Si tu mágia ya no me hace efecto… ¿cómo voy a continuar?

MG (emocionada es poco): se nota que este hombre ha sido un desatrillo sentimental… que letras más bonitas…

D: Tiene una hija, eh?

MG: Si?, bueno, no sé. En todo caso, seguro lo ha pasado mal alguna vez. 

(D, MP y MG se hacen miradas afirmativas, ¿quién no lo ha pasado mal?, vaya afirmación más tonta de MG)

“Silencio”: Si me sueltas entre tanto viento, ¿cómo voy a continuar?…

MG: Que guay ser hija de Santi Balmes, ¿no?…

“Silencio, sigue la música”: Y sé que a veces piensas que estoy algo ido, pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo… Te deslizas como si fueras de viento y al contacto con mis dedos te desvanecieras…

En motivo de la décima edición de la fiesta del agua hemos vuelto a disfrutar de la energía, el sentimiento, el buen rollo y el cachondeo de Love Of Lesbian, un grupo que sin duda se hace querer. Claro, que como ha dicho Santi Balmes, “para que llueva quizás tendrían que haber contratado a un grupo más malo”.

En fin, cualquier excusa es buena para ver a Love Of Lesbian en directo y no puedo estar más de acuerdo con la causa: el agua!, ¿sabéis cuántos litros de agua desperdiciamos al día?. No nos lo podemos imaginar,  esto será otro post, no más por hoy. Los fines de semana no deberían ser tan intensos, y si lo son, deberían durar más de dos días aunque eso suponga más domingos astrománticos.

Biffy Clyro és sens dubte un dels meus grups preferits del moment. Es van formar en 1999 a Glasgow i amb el seu àlbum debut “Blackened Sky”, el 2002, van esdevenir tot un descobriment per a les llistes britàniques. I highly recommend them, sobretot per aquells que us declareu fans de Nirvana i grups com Red Hot Chili Peppers, i el bon rock en general.
El grup està format per Simon Neil (veu i guitarra), Ben Johnstone (bateria i veu) i James Johnstone (baix i veus).
El seu últim disc: “Puzzle“, és l’esperat quart àlbum de la banda, i el primer que fan amb 14th Floor Records. Gravat a Vancouver i produït ni més ni menys que per GGGarth Richardson (Rage Against The Machine, Red Hot Chili Peppers) i barrejat per Andy Wallace (Foo Fighters, System of a Down, Rush), l’àlbum té un total de 13 cançons, a quina més bona. Puzzle és el resultat de fer dels sentiments cançons… les lletres són increïblement maques i treballades (no puc ser objectiva).

Biffy Clyro tan sols han trepitjat Barcelona en tres ocasions i sempre com a teloners:

La primera com a teloners de Bloc Party als quals els hi donen deu mil i una patades, el passat 16 de maig del 2007, si, si I was there.
La segona “a lo grande” com a teloners dels grans Rolling Stones en el seu últim concert a Barcelona, el passat 21 de juny del 2007, on no vaig poder assistir per motius econòmics.

I la última… que em vaig perdre per aquelles coses de la vida que una no s’assabenta a temps etc., el passat 16 de febrer com a teloners dels magnífics i idolatrats (per mi) Queens of the Stone Age.

Sense menys preàmbuls… això que sona, o hauría de sonar, perqué si fos un blogspot sonaria (indignació amb wordpress) és la tercera cançó del seu últim disc, l’esmentat Puzzle i la cançó Who’s got a match?, si seguiu el link, us trobareu amb la magnífica lyric :’) pèls de punta darlings!, sinó s’escolta, clickeu aquí.

He dit!
Biffy Clyro

Las casualidades no existen, es más, y siento pontificar… sólo existen las “causalidades”.
Hay miles de libros, cartas astrales y otros temas de domingo que afirman que las Piscis necesitan creer.

Creer es un acto de fe y es que tener FE es creer algo ciegamente, aunque sea indemostrable. Las Piscis necesitan creer en algo, y se ve, que lo necesitan más que pensar. A esto, saco una absurda conclusión, casi tan absurda como éste post en general y mi situación mental en concreto: No creo, pero me gustaría creer en algo y fundir el escepticismo post todo que me persigue.

Y comerme el pastel sola.

Believe in me cause I don’t believe in anything… but I want to be someone to believe… shalala, lalalala… mejor os dejo con la canción:

Counting Crows - Mrs. Jones

Text publicat al fotolog el passat 3/03/2008