a un pas!
juny 15, 2009
Ja fa temps que tinc ganes de plasmar això aquí. Oh i tant!, i quan hi penso, hi penso però no ho faig. I estàs a la piscina i et ve la frase de nou i avui, per fi!, per fi puc dir que gairebé ho he entès:
‘Míriam, a veces en esta vida para ganar hay que perder‘, semblava més fàcil he de dir, i m’ha costat i molt!, però crec que estic a un pas, molt petit ja, de fer-m’hi a la idea. Ja està, ho he acceptat, sin más!, i ara que he deixa’t de mirar enrere, he passat moltes pàgines i de cop i volta com a regal inesperat tot es regularitza al meu voltant i començo a guanyar i molt més del que m’esperava, guanyar i sorprendre’m amb mil coses i sobretot amb un somriure que no s’esborra. Ja era hora de que ho entengués, però suposo que hi ha processos en aquesta vida que duran un temps, però són processos que s’han de passar, que et traslladen d’un estat a un altre, d’una Míriam a una Míriam’, amb plus per tu, un plus molt personal de valor incalculable. Que ja està, que es tanca un cicle important que suposava petits semicicles i ja està.
I quan ho entengui del tot és la senyal de que tot això, s’acaba, pq això ja no té sentit, és la fi d’una era, l’inici ‘in crescendo’ d’una altra.
pis, piset!!
desembre 15, 2008
Estava intentant escriure un post sobre addiccions i altres… i PAMMM… sona el telèfon… i sí era la trucada que estava esperant des de fa exactament 2 mesos i 2 setmanes i alguna que altra hora!
Sí!, m’han trucat per dir-me que el proper divendres m’ensenyen el pis, que puc escollir entre un 1r 4a i 1r 8ena i a mi ja m’és igual, la meva emancipació no entén de 4a o 8ena. Si esque ni tan sols puc escriure de l’emoció, però tinc aquest afany d’explicar-li al món i a tots els que m’esteu aguantant i convint amb els meus ‘espasmos‘ cada cop que em sona el mòbil, i esque tinc PIS!, and I’m so happy i no vull avançar esdeveniments, però… JUER!, que l’home del telèfon s’estava partint el cul perquè m’ha sentit còrrer, perquè el meu mòbil perd cobertura que dona gust… i ja m’imagineu a mi voltant per trobar cobertura!!
Aisssshhh… que ja puc dir que el pis es casi, casi, meu!!!, i avui just em porten un matalàs a casa i tot just uns amics de la meva germana em regalen aquesta magnífica butaca, so vintage!
… i esque no em puc creure que per a mi el 2009 signifiqui un pis!!!, q me’l portin els reis mags o el pare Noel!, se’ns dubte és el millor regal, no tinc paraules!!
I’m so happy!, si us plau creuem els dits per a que el tema pasta m’acompanyi i la fiança i tot plegat!!!
Jo us juro que no demano res més, que tot el tema pis vagi bé i ja, en serio, no vull res més!
y que viva la Vida!
novembre 22, 2008
oh, ooooh, ooooh, oh!
Mira que n’és de curiosa l’evolució humana, hi penso sovint, més que de tant en tant, sovint, ja és això el que vol dir sovint. Mira que he canviat amb el temps i mira com he de canviar, el millor de tot plegat és que el meu orgull està en el punt de canvi, en permetre’s aquest canvi i en pensar que tot canvi m’ha portat a on sóc, a qui sóc i a com sóc, i això em fa sentir orgullosa. De totes les incerteses més incertes de la meva vida, els meus neguits, maldecaps, dubtes, negacions entre altres, sempre n’he extret, no sé si el millor, perquè una no sap que era el millor fins que no ho perdut uns quants cops, però n’he extret l’essència, el què, el que sóc. He après a adonar-me de les coses quan les tinc i no quan les perdo i crec que això és impagable, reitero, aquest cop amb admiració: impagable!
Crec que no hi ha res millor en aquesta vida que viure-la amb tota la seva plenitud i als meus llargs 23 ho he fet, ho he fet taaaaaant què només pensar el que em queda em fa caure una llàgrima de felicitat. No sóc una persona que serveixi per estar trista, dolorida, enfadada, de fet no crec que ningú serveixi per això, però considero que hi ha persones a les que potser els hi escau o simplement es conformen amb aquests sentiments, no sé, és respectable si més no. El que intento descriure aquí imagino, de manera molt impurdent i patosa, potser, és la meva vivesa, les meves ganes de viure, perquè quan les sento tan endins fins i tot m’espanten, uh! Perquè quan l’optimisme esclata ho fa de forma que inunda la meva raó, no ho puc negar: sóc vital. Hi ha moltes coses que em fan pivotar i tornar a l’essència del meu conflicte vital, probablement siguin les que més m’eganxin, més em cridin, no és discutible. Saber qui ets no té preu, de debò, a més si sabent-ho del tot, o gairebé tot, tampoc m’agradaria semblar pedant, però si ho penseu ho sento, però és el vostre problema. Deia que coneixe’t i estimar-te (a una mateixa) tal qual (amb lo desastre i etc que puc arribar a ser) és simplificant: genial.
Parlava d’evolució i recordo quan tenia 17 anys i em tancava reiteradament a la meva habitació a escriure en un blog coses superficialment tristes i xungues i tancava el llum i em feia una fosca nit i escoltava el primer disc de Coldplay en bucle: Trouble, yellow, sparks, panic… i etc. i així m’envoltava, com suposo fem tots, en un univers fosc i fred, vaja que no hi ha res millor per enfonsar-se que voler fer-ho.
I segueixo parlant d’evolució i de Coldplay també, que mira que avui m’ha donat fort. I parlo concretament del single de l’últim disc, perquè en la seva evolució, també podríem dir que han pasat de la foscor a esciure himmes a la vida, com el títol d’aquest post. I esque, avui, per avui, companys, blogaires, amics, estimats, indispensables i etc. només puc dir-vos que sóc feliç mentre somric i em cau una llàgrima, i que: Viva la vida!
oh, oh, oh, oh…
Oh, who would ever want to be king?
Expectations
agost 24, 2008
Els que encara estudiem i també treballem mirem el setembre com l’inici, no funcionem per anys naturals. És com les expectatives de canvi d’any, per a mi això succeeix al setembre. Els que en saben i corrents filosòfiques i demés diuen que el teu entorn, exterior, simbolitza el teu interior. Si això és així la meva habitació ha estat el reflex del meu caos sostingut i he pensat que igual si canviava les coses lloc, endreçava i llençava cent-cincuanta-mil milions de paperots (sense exagerar) i feia una selecció de la roba de fons d’armari, aquella que no et poses mai però clar és aquella samarreta amb la que, o és aquell grup que… doncs, res, he decidit que a la merda!, he alliberat la meva habitació del caos, i a veure si amb això també allibero també la meva psique. Tot i això la meva dèria per la habitació no acaba aquí, encara he de buidar més, ho veig massa ple i és com si no pogués respirar i només penso en buidar i buidar. Sé que no em queda gaire per independitzar-me però la meva habitació ha d’estar en sintonia amb mi pel que em quedi a casa. He dormit dos dies fatal, insomni parcial, on he aprofitat per seguir amb l’habitació, llegir i escoltar música. Avui, i gràcies al canvi de posició del llit, he dormit bé… tot i un malson sorprenent que no cal explicar.
En fi, canviar les coses per fora és voler canviar les de dins o vol dir que aquestes, les de dins, ja han començat a canviar? (si us plau la segona). Feia temps que volia fer aquest canvis, però no ho feia, ara ho faig i encara em queda molt a canviar, però estic satisfeta, no sé d’on em ve l’impuls però és benvingut.
Ahir vaig tenir una conversa genial amb una de les poques persones amb les que ara podria tenir una conversa com aquella y vamos a coger la sartén por el mango!
Crec que el wordpress hauria de tenir una opció que no em deixés publicar els diumenges.
Després de pensar-m’ho cent-cinaquanta-mil milions de vegades us deixo amb aquest tema!, apa!
Groningen, Holanda
juny 10, 2008
D’aquí poc més d’un mes farà un any dos anys que vaig tornar del meu Erasmus a Groningen. Aprofito la benentesa de la tasca de Multimèdia per enganxar un how to get there des de Barcelona, i el mapa amb fotografies i links d’interès sobre Groningen a la wikipedia, com podeu veure Groningen és preciós! :’)
How to get to Groningen:
Fotos i info d’interés:
Que alegria, que alboroto, otra tasca de multi realizada!
Exàmens d’època
juny 5, 2008
El Nepal em fa mal, acabo tard i no sé com de convençuda sobre un treball d’un conflicte apassionant d’un país que m’agradaria visitar.
Concloc en dos punts, així de breu estic:
1 Esperant que la República del Nepal sigui el pas definitiu d’aquest humil país cap a la pau.
2 Argumentant que en època d’exàmens no és recomanable parlar en excés amb els progenitors, la comunicació no és pròpiament “afectiva”.
Malalties transitòries i altres històries
abril 28, 2008
Un cap de setmana intens passa factures físiques i anímiques, tot i començar una setmana de pont (que és d’agrair per fer un important catch up a nivell estudiantil). Ser dona en aquestes circumstàncies és dur. La meva mare, com sempre, diu que faig masses coses i menjo poc i malament… que si et falta ferro, que si no menges prou carn…, quan en realitat sap que sóc forta i mai em poso malalta. Només estic cansada i a estones em marejo, m’assec i sembla que tot torna al seu lloc. Si, em fa sentir dèbil marejar-me i ho odio profundament, és cosa genètica, ja sé que a ningú li agrada està malalt, però el meu cas i el del meu pare és ben curiós, ens tornem insuportables i ens pensem que és la fi del món, sóc una rabiosa hiperactiva que es troba enclaustrada al llit pel seu propi bé… i no paro d’intentar escapar-me… ara a l’ordinador, ara a veure si puc posar música o fer quelcom i espantar o distreure el meu mareig. De totes, totes i encara que m’entri la mala llet per no estar tan bé com de costum, no sé perquè no puc parar de somriure i això està bé. Truco a la senyora Muntsa i em diu que ja sé el que he de fer, i té raó, com la meva mare… avui tant és, demà hi poso seny i prometo cuidar-me més.
Per més INRI els meus pares no paren d’escoltar Paloma San Basilio i la meva mare em persegueix amb un actimel d’habitació en habitació… per favor!, els l’casei inmunitas són mentida!, és una invenció capitalista del primer món! Sembla diumenge. Tant és, I’m so happy i segur que demà estic bé del tot.
Atenció que sona Paloma San Basilio amb Juntos i el meu pare ve corrents a dir-me: aquesta, aquesta!, me la canta i se’n va a fer-li un petó a la meva mare (que macos que són).
:’)
Friday I’m in love
abril 11, 2008
I don’t care if Monday’s blue,
Tuesday’s grey and Wednesday too.
Thursday, I don’t care about you.
It’s Friday, I’m in love.
Monday, you can fall apart.
Tuesday, Wednesday, break my heart.
Thursday doesn’t even start.
It’s Friday, I’m in love.
No tinc gaires motius per estar contenta, però els The Cure tenen la cura (valga’m la redundància) de tot amb el seu Friday I’m in love. Doncs res, que vull compartir aquest “temazo” amb vosaltres que em llegiu, amb totes aquestes personetes que per A o per Z or something in between us passeu per aquí.
Tant és… it’s friday!, we should be in love!
