mindtime

D’aquí poc més d’un mes farà un any dos anys que vaig tornar del meu Erasmus a Groningen. Aprofito la benentesa de la tasca de Multimèdia per enganxar un how to get there des de Barcelona, i el mapa amb fotografies i links d’interès sobre Groningen a la wikipedia, com podeu veure Groningen és preciós! :’)

How to get to Groningen:

Fotos i info d’interés:

Ver mapa más grande

Que alegria, que alboroto, otra tasca de multi realizada!

El Nepal em fa mal, acabo tard i no sé com de convençuda sobre un treball d’un conflicte apassionant d’un país que m’agradaria visitar.

Concloc en dos punts, així de breu estic:

1 Esperant que la República del Nepal sigui el pas definitiu d’aquest humil país cap a la pau.

2  Argumentant que en època d’exàmens no és recomanable parlar en excés amb els progenitors, la comunicació no és pròpiament “afectiva”.

Un cap de setmana intens passa factures físiques i anímiques, tot i començar una setmana de pont (que és d’agrair per fer un important catch up a nivell estudiantil). Ser dona en aquestes circumstàncies és dur. La meva mare, com sempre, diu que faig masses coses i menjo poc i malament… que si et falta ferro, que si no menges prou carn…, quan en realitat sap que sóc forta i mai em poso malalta. Només estic cansada i a estones em marejo, m’assec i sembla que tot torna al seu lloc. Si, em fa sentir dèbil marejar-me i ho odio profundament, és cosa genètica, ja sé que a ningú li agrada està malalt, però el meu cas i el del meu pare és ben curiós, ens tornem insuportables i ens pensem que és la fi del món, sóc una rabiosa hiperactiva que es troba enclaustrada al llit pel seu propi bé… i no paro d’intentar escapar-me… ara a l’ordinador, ara a veure si puc posar música o fer quelcom i espantar o distreure el meu mareig. De totes, totes i encara que m’entri la mala llet per no estar tan bé com de costum, no sé perquè no puc parar de somriure i això està bé. Truco a la senyora Muntsa i em diu que ja sé el que he de fer, i té raó, com la meva mare… avui tant és, demà hi poso seny i prometo cuidar-me més.
Per més INRI els meus pares no paren d’escoltar Paloma San Basilio i la meva mare em persegueix amb un actimel d’habitació en habitació… per favor!, els l’casei inmunitas són mentida!, és una invenció capitalista del primer món! Sembla diumenge. Tant és, I’m so happy i segur que demà estic bé del tot.

Atenció que sona Paloma San Basilio amb Juntos i el meu pare ve corrents a dir-me: aquesta, aquesta!, me la canta i se’n va a fer-li un petó a la meva mare (que macos que són).

:’)

I don’t care if Monday’s blue,
Tuesday’s grey and Wednesday too.
Thursday, I don’t care about you.
It’s Friday, I’m in love.
Monday, you can fall apart.
Tuesday, Wednesday, break my heart.
Thursday doesn’t even start.
It’s Friday, I’m in love.

No tinc gaires motius per estar contenta, però els The Cure tenen la cura (valga’m la redundància) de tot amb el seu Friday I’m in love. Doncs res, que vull compartir aquest “temazo” amb vosaltres que em llegiu, amb totes aquestes personetes que per A o per Z or something in between us passeu per aquí.

Tant és… it’s friday!, we should be in love!

Red, Green, Blue

1,2,3

No sé que vull dir amb això, la interpretació és benvolgudament lliure.

Esto no es una crónica tan sólo es un cúmulo de sensaciones postconcierto.

Una vez aclarado: Domingo Astromántico

MG: No, esta canción no que es muy bonita, que lloro, eh?

MP (sonríe):  Flotaba en azoteas todo mi deseo, un solecito bueno y tus faldas al viento, nada más…

“Silencio”: Aeroplanos que saludo moviendo un espejo, la ropa y tu pelo se movían al mismo compás, nada más. ..

D: (a pleno pulmón y dirigiendo su mirada a MG): Si tu mágia ya no me hace efecto… ¿cómo voy a continuar?

MG (emocionada es poco): se nota que este hombre ha sido un desatrillo sentimental… que letras más bonitas…

D: Tiene una hija, eh?

MG: Si?, bueno, no sé. En todo caso, seguro lo ha pasado mal alguna vez. 

(D, MP y MG se hacen miradas afirmativas, ¿quién no lo ha pasado mal?, vaya afirmación más tonta de MG)

“Silencio”: Si me sueltas entre tanto viento, ¿cómo voy a continuar?…

MG: Que guay ser hija de Santi Balmes, ¿no?…

“Silencio, sigue la música”: Y sé que a veces piensas que estoy algo ido, pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo… Te deslizas como si fueras de viento y al contacto con mis dedos te desvanecieras…

En motivo de la décima edición de la fiesta del agua hemos vuelto a disfrutar de la energía, el sentimiento, el buen rollo y el cachondeo de Love Of Lesbian, un grupo que sin duda se hace querer. Claro, que como ha dicho Santi Balmes, “para que llueva quizás tendrían que haber contratado a un grupo más malo”.

En fin, cualquier excusa es buena para ver a Love Of Lesbian en directo y no puedo estar más de acuerdo con la causa: el agua!, ¿sabéis cuántos litros de agua desperdiciamos al día?. No nos lo podemos imaginar,  esto será otro post, no más por hoy. Los fines de semana no deberían ser tan intensos, y si lo son, deberían durar más de dos días aunque eso suponga más domingos astrománticos.

Las casualidades no existen, es más, y siento pontificar… sólo existen las “causalidades”.
Hay miles de libros, cartas astrales y otros temas de domingo que afirman que las Piscis necesitan creer.

Creer es un acto de fe y es que tener FE es creer algo ciegamente, aunque sea indemostrable. Las Piscis necesitan creer en algo, y se ve, que lo necesitan más que pensar. A esto, saco una absurda conclusión, casi tan absurda como éste post en general y mi situación mental en concreto: No creo, pero me gustaría creer en algo y fundir el escepticismo post todo que me persigue.

Y comerme el pastel sola.

Believe in me cause I don’t believe in anything… but I want to be someone to believe… shalala, lalalala… mejor os dejo con la canción:

Counting Crows - Mrs. Jones

Text publicat al fotolog el passat 3/03/2008