mindtime

Fotos en les que no semblo jo, no sé si es per això que m’agraden (seria un problema?). No se li pot parlar algú quan té la boca plena, no rieu, és cert, i ho dic, bàsicament perquè la resposta no serà espontània ja que normalment dona temps a pensar la resposta i això és tan cert com que tothom va als lavabos de discapacitats per no fer cua als que toquen i perquè són més grans, més còmodes i més íntims.

Quan no puc escriure en tinc ganes i quan puc no em surt res i si no apunto res se me’n van les idees, i és com si no hagués pensat mai a la vida (tot un trauma). Avui rebia un correu que en forma de vinyeta deia: “el cinismo, es la manera de enfrentarse al mundo“, no sé perquè m’envien aquestes coses. Crec que hauré de començar a pensar sempre amb la boca plena i fer-me fotos on tothom digui que no m’assemblo o que surto fatal i posar-me-les al suro de l’habitació i dir que es algú altre. Com tot es tan volàtil i relatiu, potser si que no sóc jo la de la foto, potser, no ho sé, però segur que en aquell moment era jo. Crec que em passaré la vida construint petits moments, moments que si, moments que no, tota una vida per fascicles.

Sempre he pensat que tot és tan absolutament relatiu que a vegades em faig por a mi mateixa, quan deixo de veure alguna cosa i en torno a veure d’altres i tot es barreja i t’allunyes, i veus que tu mateixa ets volàtil, i això encara t’espanta més perquè ni tan sols tu controles què cony pensaràs demà, però has decidit no “pre-ocupar-te” i et sorprens a tu mateixa de com n’arribes a ser de coherent amb tot el que et proposes, però no deixa d’estranyar-te el canvi constant, o més aviat que la constància només sigui una virtut del canvi. I que si, you can go with the flow, no com els Queens Of The Stone Age.

L’altre dia l’autor de les fotos em deia que tenim el poder absolut de canviar allò que ens passa, que hi ha un univers paral•lel on es reflecteixen totes les coses que transmetem i que, per tant, tot se’t torna amb una força aclaparadora. A més, afegeix, que si algun dia arribes a controlar-ho aconseguiràs tot allò que et proposis. Avui crec que es cert, i que a més, ja passa, però a vegades no sé si el que projectes és el que sents, el que et passa, o allò que ensenyes. Això, personalment, no em “pre-ocupa”, sóc tot el que se’m veu.

Pensar amb la boca plena i ‘desconeixe’t’ a tu mateixa pot ser una solució. A vegades tinc deliris de grandesa, megalòmana, que diriem… per això us deixò amb aquest tema d’Incubus, Megalomaniac, clicar aquí per veure el peaso videoclip.

Step down, step down!

…i el títol és una altra cançó, butterfly!, que no t’enteres!

Això deia un paperet que m’ha donat un home pingüí, i penses que és divertit, perquè tu ets una persona positiva però avui se t’ha enfonsat el dia i t’ho notes a l’esquena enlloc de a la panxa, i et fa mal la pronunciada clavícula esquerra, més que la dreta. I s’acaba la cançó i la tornes a posar. I el teu jefe està super simpàtic i el teu nou company de feina et dona un calbots q desperten a un mort. I et compres un llibre i saps que te l’acabaràs en breu… i te’l mires per no llegir-te’l però no pots evitar-ho… merda, un altre capítol (feia molt de temps q no em passava això amb un llibre). I s’acaba la cançó i una altra vegada. I puges al metro i li dones la mà a la barana de ferro congelada per l’aire condicionat, i et veus que mous la boca massa al menjar-te el xiclet que li has mangat a l’altre company de feina (això sí, li he deixat un post-it amb les gràcies)i penses… millor xq sinó em posaria a cantar (que ja m’ha passat) i encara seria pitjor. I una altra vegada bucle de la mateixa cançó, pq no et planteges posar l’opció de constant repetició, collons?. I et trobes a gent pel carrer i a vegades fa mandra saludar: holaquetal…, i a vegades fa ilu, i no sents el mòbil, i a vegades no te’n adones, però escoltes la meitat, i veus q mires la pantalla del metro i no veus res… i penses que segur q t’has passat de parada (no seria la primera vegada). I truques pq vols parlar… però és l’hora a la que ningú agafa el telèfon però tothom et torna la trucada, i ells no saben que ara no tens ganes. I s’acaba la cançó i la tornes a posar. I et trobes somrient pq tens un sopar i et fa molta ilu… i s’acaba la cançó i te la tornaràs a posar pel camí i penses que ara si no se’t passarà la frase que sempre se’t passa i que es el putu motiu pel qual no pares d’escoltar la cançó.

I aquesta no és la cançó, però podria ser-ho perfectament.

What the hell am I doing here?
I dont belong here.

I wish I was special… so fucking special…

Nota mental 1: Comprar-se un bikini i unes sandàlies mones, q les Vans són molt guais però fa calor i no peguen amb els vestits.
Nota mental 2: No, les Converse tampoc.
Nota mental 3: Anar a la platja que estic que deslumbro, y no por mi belleza natural, sino por el blanco nuclear.

I m’ha tornat a passar, les portes de la sortida del ferrocarril no em detecten i no se m’obren… i he de fer moviments estranys… no sé si es per lo petite o deu ser que no em bellugo… anyway!, Existeixo (això és com l’anunci de l’aire condicionat que s’apaga quan no hi ha ningú, a mi em passaria).

Ah! Follar produce cariño… debe ser por eso del roce, ya lo decían Los topos de mano…

Si lees, comenta, voayeur!, que després no entenc res!

I dic pretén perquè si és al setembre no passarà res, no moriré, algun dia caurà el meravellós resguard, que segur que té pinta de comprovant de pagament amb targeta, no com els de la Blanquerna que es munten uns festivals al Palau de la Música i al Ritz, que flipa Manué! A l’UAB ens donaran un copet a l’esquena i et diran, “apa, aquí ho tens bonica“, i tornaràs a pagar pel títol esperant que sigui l’últim pagament, que això mai se sap.

I em dona per fer cròniques d’ambient:

Eren les 18h, feia una calor horrible, he baixat al badu del costat amb les xancletes de piscina, texans, samarreta de tirants sense sostens i pinça al cap, moníssima! No sabia que acabaria trigant més de mitja hora en comprar un CD!, quines coses.

He entrat al badu, temperatura ambient superior a la del carrer (no sé perquè sempre és així), he preguntat si tenien CD’s, i com sempre m’he explicat: “Si un CD de estos para grabar música o datos, que es redondo y tiene un agujero en medio“, he pogut comprovar que no m’entenien quan el bon home m’ha assenyalat una capça de llumins i m’he recordat a mi mateixa mesos abans  en una situació similar, el dia que vaig anar a comprar condons, on ni van entendre què era un condó, “condones, preservativos, condoms“, vaig dir, ni per a què servia, que tampoc em van entendre. D’això en trec dues conclusions: Els dependents del badu del costat de casa ni escolten música,  ni follen… i he pensat: “qué dur!”

Com que hi ha un altre badu al costat he pensat que podia apropar-m’hi, he anat, he comprovat que tampoc tenien CD’s, però m’han entès, i he comprovat que inexplicablement junt amb els productes de primera necessitat tampoc hi havia condons… i m’ha donat per pensar: “perquè sempre hi ha piles?” He vist que hi havia gelats, i he pensat “doncs ta menges un polo“. I cornetto de vainilla en mà m’he acostat al Open Core. (Un incís: les xancletes de piscina no estan fetes per fer llargs recorreguts!, a mi avui m’ha quedat clar. ) A l’Open Core he trobat per fi un CD, camuflat entre DVD’s i he flipat que em deixessin entrar menjant-me un gelat, però el guàrdia de seguretat estava badallant i exposat al sol, així que jo crec que ni m’ha vist. He pogut comprovar que al Open Core si tenen condons, clar… si es que els del Corte Inglés no són tontos!, merda, aquests eren els del MediaMarkt…

En fi, així estem. És sensacional comprovar que avui estic avançant més que en sis dies, i es que el temps vola! Sóc una dona feliç que espera fer-se un depilao de luz i lucir palmito a les platges que em vulguin acollir. Us aviso, el Sol és meu, gaudiu-ne fins els 30 de juny!, he dit!

Avui el sr. Google ha decidit comunicar als cibernautes que “¡El verano ya está aquí!“, vaja… y yo con estos pelos, estudiant i fent treballs varis. Vaja, cultivant el meu blanc nuclear que tan de moda estava en l’Il·lustració, mira que hagués triomfat!, que anda que no se’m nota que sóc de sang blava.

Doncs que menys que sortir amb xancletes!, tota una celebració, i que se’m posin els peus morenus i facin contrast… la moda sempre diu que la combinació entre el blanc i el negre és sòbria i minimalista, així que mai passarà de moda!, tot i que certes fonts indiquen que el vermell i el blanc també s’estila, caram!, estaré de sort, doncs!

En fi que si ho diu el sr.Google haurem de fer cas, i que visqui el moreno paleta!

M’avorreix fer feina, es nota molt?

Atanció! (amb dues “as”, que no és per menys!)

Com tots sabem, joves d’esperit, edat, o no tan joves (no decidiré per ningú): els pisos de lloguer i les hipoteques, els canvis de residències… etc. ens desinflen els somnis d’emancipació, intimitat i altres, cada dia.

Doncs imagineu-vos com ens pot arribar a perjudicar això si veiem que estem a l’atur i estem pagant una hipoteca, això ja no desinfla somnis, sinó que probablement fa que no puguis ni aclucar l’ull. Aquest és el cas de Miguel Marina Rodríguez, un home que ha decidit posar fi als seus problemes d’insomni sortejant el seu pis.

Anem per parts:

Miguel Marina Rodríguez es va quedar a l’atur i no pot fer-se càrrec de la hipoteca del pis que es va comprar a Cienpozuelos, Madrid. A en Miguel li falten diners per fer front a les continues amenaces del banc, però li sobra enginy. Aquest bon home, i millor idòleg, ha tingut una brillant idea: sortejar el seu pis via Internet. Si entreu a elpisodeloscincoeuros.com trobareu les bases del concurs i tots els detalls. Els de la Comunidad de Madrid, com que tenen poca feina, ja s’han posat a comprovar si tot està correcte, que té tota la pinta que si, però bueno.

En Miguel fa una rifa del seu pis, per tan sols 5 euros, per participació, el pis pot ser teu. El sorteig es farà el proper 15 de Maig del 2009 i fins llavors l’actual propietari espera recuperar els diners en els que està valorat el pis mitjançant 64.000 participacions.

Ens podran posar difícil l’accés a la vivenda, però sempre ens quedarà l’enginy. Des d’aquí la meva més que sincera enhorabona a Miguel i desitjar-li tota la sort del món.

Us mantindrem informats!

Hola cibernautes!

Com sabeu, molts perquè em vau veure més molla que un poll, el sistema del Bicing va caure ahir en tota la ciutat durant forces hores. Sens dubte va ser una de les avaries més important que ha patit el sistema des de la seva curta existència. El cas és que després de parlar amb els amics que vaig poder fer, perquè dues hores i mitja sota la pluja al MACBA la nit en la que obrien tots els museus, donen per molt, vaig pensar que òbviament i necessàriament havia d’enviar un  e-mail al Bicing, per a fer una queixa contundent però constructiva. Així que aquí us deixo el que he enviat i el seu e-mail:info@bicing.com, o altres formes de contacte, per tal de que tots us queixeu i puguem fer del Bicing un encara millor sistema de transport, gràcies!:

Hola, molt bona tarda.

Sóc na Míriam Gómez i Vallès amb número de client de Bicing: 1565275258

El cas és, com sabeu, ahir va caure tota la xarxa de Bicing i va haver usuaris com jo, que vam estar 2 hores i mitja voltant amb la bicicleta per tota la ciutat per tal de poder retornar-la.

Sóc una persona comprensiva i entenc que qualsevol cosa que funciona és susceptible de deixar de funcionar, que res és perfecte i que tot pot fallar, això és obvi i per tan indiscutible. L’única queixa que us he de fer és la falta de comunicació pròpiament dita, la manca de mitjans i recursos, la poca habilitat i l’extrema tardança en la resolució dels problemes, com ahir.

No entenc les crítiques sinó són constrictives, és per això, que ahir vaig aguantar estoicament sota la pluja, fins i tot vaig fer amics, i us vaig trucar uns quants cops, dels quals només vaig poder parlar amb vosaltres un parell de vegades, en les que vaig oferir  les meves idees com a solucions. Una d’aquestes era ben clara i us la deixo per escrit: portar camions perquè se’n portessin les bicicletes dels usuaris, ja que com sabeu, vosaltres millor que jo, vull creure, ni es podien treure ni deixar bicicletes, fet que feia que els aparcaments plens no tinguéssim ni l’esperança que algú agafés una bici, i d’altra banda, com el sistema estava caigut, els aparcaments per deixar la bici on hi havia un espai buit estaven bloquejats i per tant, si deixaves la bicicleta corries el risc de que algú se l’en portés i pagar la multa de 150 euros.

Imagino que cap dels usuaris rebrem cap tipus de penalització degut als problemes tècnics que va patir la xarxa. Malgrat això i degut a la meva consciència i responsabilitat em preocupa, molt seriosament, que quan per fi vaig poder deixar la bicicleta, a la parada de les rambles, número 55, forat 5, aquell aparcament no tancava del tot bé, però dues hores després, xopa de pluja i arribant dues hores tard a un compromís, ja no sabia què havia de fer i no vàreu oferir cap altre solució, igualment, us ho faig saber perquè em preocupa.

En definitiva, suposo que aquest no serà el primer, ni l’últim e-mail que rebreu. Espero que la meva petició us faci pensar en millors solucions per a tots. Reivindico l’originalitat de la iniciativa del Bicing, sistema ecològic amb el que no puc estar més d’acord, i sé que les coses noves triguen a poder-se gestionar com es degut, que tot requereix un procés. Simplement crec que és el meu deure com a usuària reclamar que almenys estiguem informats d’allò que passa i de rebre solucions, no momentànies, ja que és impossible, però si eficaces, encara que triguin.

Moltes gràcies per la vostre atenció, salutacions cordials!

Juas!

Totalmente a favor!

Estic cansada. Us deixo amb una “cançó” (més aviat diàleg) d’Antònia Font: Tonto.

Obriu les orelles i ingeriu les paraules!

És divendres i la gent a la office s’avorreix i vol marxar… i envien mails amb la següent informació!, jo m’he rigut molt, però aviso que estic de riure fàcil.

(Els links, com a bona friki, els he posat jo). Balles a ritme 2.0?, el 2.0 a Eurovisión!

i amb vídeo… i so!

¡¡Teclea, teclea!!!

El javascripy mola mogollón,

funciona en explorer y también en firefox.

Ponle javascripy a esa paginita,

que el javascripy la deja muy bonita.

Abre ventanas,

muestra mensajes,

valida formularios,

mi amol ya tu sabes!

Programan los seniors,

Programan los juniors,

Programa mi jefe con acentos en el function!

Y el javascripy se programa asi:

1-El tag <script>

2-el function vars

3-el alert-confirm

4-el return trú

Programa el javascripy,

Programa el javascripy,

programan los heavys también los frikis

Programan en la offis, programan en la uni, Programan los fruittis y también los lunnis.

Programa Maradona esnifando una raya,

y Juan Carlos le dice: ¿Porque no usas ajax?

En el formulario de un triste portal,

pusieron javascripy y ya pudo validar

¡¡¡Validar!! ¡¡Validar, validarr, validarrr!!!

Y el javascripy se programa asi:

1-Eltag<script>

2-elfunctionvars

3-elalert-confirm

4-el return trú