Fotos en les que no semblo jo, no sé si es per això que m’agraden (seria un problema?). No se li pot parlar algú quan té la boca plena, no rieu, és cert, i ho dic, bàsicament perquè la resposta no serà espontània ja que normalment dona temps a pensar la resposta i això és tan cert com que tothom va als lavabos de discapacitats per no fer cua als que toquen i perquè són més grans, més còmodes i més íntims.

Quan no puc escriure en tinc ganes i quan puc no em surt res i si no apunto res se me’n van les idees, i és com si no hagués pensat mai a la vida (tot un trauma). Avui rebia un correu que en forma de vinyeta deia: “el cinismo, es la manera de enfrentarse al mundo“, no sé perquè m’envien aquestes coses. Crec que hauré de començar a pensar sempre amb la boca plena i fer-me fotos on tothom digui que no m’assemblo o que surto fatal i posar-me-les al suro de l’habitació i dir que es algú altre. Com tot es tan volàtil i relatiu, potser si que no sóc jo la de la foto, potser, no ho sé, però segur que en aquell moment era jo. Crec que em passaré la vida construint petits moments, moments que si, moments que no, tota una vida per fascicles.

Sempre he pensat que tot és tan absolutament relatiu que a vegades em faig por a mi mateixa, quan deixo de veure alguna cosa i en torno a veure d’altres i tot es barreja i t’allunyes, i veus que tu mateixa ets volàtil, i això encara t’espanta més perquè ni tan sols tu controles què cony pensaràs demà, però has decidit no “pre-ocupar-te” i et sorprens a tu mateixa de com n’arribes a ser de coherent amb tot el que et proposes, però no deixa d’estranyar-te el canvi constant, o més aviat que la constància només sigui una virtut del canvi. I que si, you can go with the flow, no com els Queens Of The Stone Age.

L’altre dia l’autor de les fotos em deia que tenim el poder absolut de canviar allò que ens passa, que hi ha un univers paral•lel on es reflecteixen totes les coses que transmetem i que, per tant, tot se’t torna amb una força aclaparadora. A més, afegeix, que si algun dia arribes a controlar-ho aconseguiràs tot allò que et proposis. Avui crec que es cert, i que a més, ja passa, però a vegades no sé si el que projectes és el que sents, el que et passa, o allò que ensenyes. Això, personalment, no em “pre-ocupa”, sóc tot el que se’m veu.

Pensar amb la boca plena i ‘desconeixe’t’ a tu mateixa pot ser una solució. A vegades tinc deliris de grandesa, megalòmana, que diriem… per això us deixò amb aquest tema d’Incubus, Megalomaniac, clicar aquí per veure el peaso videoclip.

Step down, step down!

…i el títol és una altra cançó, butterfly!, que no t’enteres!

Un dia et trobes a tu mateixa d’exàmens buscant informació perquè no tot el món està d’exàmens i els teus pares encara menys… i a més volen anar ‘de rumba‘, com dirien alguns. I busques i cerques amunt i avall i trobes una pàgina que et salva la vida , i sí, parlo de Salir.com, on vaig trobar tot de discoteques, per a tots els públics, fins i tot per aquells que busquen una disco amb ambient de guateque i orquestra, com els meus pares. S’ho van passar molt bé, aquí us deixo un altre link de discos per adults.
I ja que estava vaig pensar que era una idea genial posar aquesta web en els meus links, així que la trobareu com a link fresc en el meu apartat d’Interesting com a guia d’oci. Per què… no us ha passat mai que porteu tot el dia pensat que anireu a un restaurant i penseu en el vostre plat estrella mentre us regalima la baba d’estar tot el dia pensant en aquell plat… hmm el sushy del Sushy ya, hmmm…la muerte o la resurrección por chocolate de la Tarántula?, i pam!, hi aneu i està tancat!, ‘pos mu mal’, entreu a Salir.com i trobareu el telèfon i l’horari i evitareu que se us quedi la cara de pàmfils al veure que esta xapat.
O… si voleu sorprendre algú i dur-lo algun lloc especial, a més podreu trobar les opinions de la gent que hi ha anat i fer-vos una idea… apart de trobar coses ’superxulis’ com asuntopendiente…

Doncs això que des de Mindtime us recomano la web, a més trobareu informció d’altres ciutats, com Sevilla i etc. per si aquest estiu anem de vacances!, apa ja podeu començar a linkar la web als vostres blogs!

Salir.com no només et pot salvar la vida, sinó també te la pot fer més fàcil!

Això deia un paperet que m’ha donat un home pingüí, i penses que és divertit, perquè tu ets una persona positiva però avui se t’ha enfonsat el dia i t’ho notes a l’esquena enlloc de a la panxa, i et fa mal la pronunciada clavícula esquerra, més que la dreta. I s’acaba la cançó i la tornes a posar. I el teu jefe està super simpàtic i el teu nou company de feina et dona un calbots q desperten a un mort. I et compres un llibre i saps que te l’acabaràs en breu… i te’l mires per no llegir-te’l però no pots evitar-ho… merda, un altre capítol (feia molt de temps q no em passava això amb un llibre). I s’acaba la cançó i una altra vegada. I puges al metro i li dones la mà a la barana de ferro congelada per l’aire condicionat, i et veus que mous la boca massa al menjar-te el xiclet que li has mangat a l’altre company de feina (això sí, li he deixat un post-it amb les gràcies)i penses… millor xq sinó em posaria a cantar (que ja m’ha passat) i encara seria pitjor. I una altra vegada bucle de la mateixa cançó, pq no et planteges posar l’opció de constant repetició, collons?. I et trobes a gent pel carrer i a vegades fa mandra saludar: holaquetal…, i a vegades fa ilu, i no sents el mòbil, i a vegades no te’n adones, però escoltes la meitat, i veus q mires la pantalla del metro i no veus res… i penses que segur q t’has passat de parada (no seria la primera vegada). I truques pq vols parlar… però és l’hora a la que ningú agafa el telèfon però tothom et torna la trucada, i ells no saben que ara no tens ganes. I s’acaba la cançó i la tornes a posar. I et trobes somrient pq tens un sopar i et fa molta ilu… i s’acaba la cançó i te la tornaràs a posar pel camí i penses que ara si no se’t passarà la frase que sempre se’t passa i que es el putu motiu pel qual no pares d’escoltar la cançó.

I aquesta no és la cançó, però podria ser-ho perfectament.

What the hell am I doing here?
I dont belong here.

I wish I was special… so fucking special…

Nota mental 1: Comprar-se un bikini i unes sandàlies mones, q les Vans són molt guais però fa calor i no peguen amb els vestits.
Nota mental 2: No, les Converse tampoc.
Nota mental 3: Anar a la platja que estic que deslumbro, y no por mi belleza natural, sino por el blanco nuclear.

I m’ha tornat a passar, les portes de la sortida del ferrocarril no em detecten i no se m’obren… i he de fer moviments estranys… no sé si es per lo petite o deu ser que no em bellugo… anyway!, Existeixo (això és com l’anunci de l’aire condicionat que s’apaga quan no hi ha ningú, a mi em passaria).

Ah! Follar produce cariño… debe ser por eso del roce, ya lo decían Los topos de mano…

Si lees, comenta, voayeur!, que després no entenc res!

Així comença el nostre reportatge final de Local i Comarcal, de la Montse i meu, i com a subtítol subliminal, o no tant subliminal diu “aprova’ns!, que ens volem llicenciar ja!“

Us deixo amb algunes línies introductòries, si en voleu llegir més, feu-m’ho saber.

El Tren d’Alta Velocitat, més aviat conegut com AVE, ha arribat a Barcelona molt tard, més de 10 anys després de que arribés a Sevilla. Més val tard que mai, que diuen alguns. El que potser no es diu prou és que l’AVE ha arribat concretament a l’estació de Sants i per fer-ho possible s’han dut a terme unes obres faraòniques que han modificat substancialment la rutina i la fisonomia d’aquesta zona de la ciutat. El futur dirà si l’AVE també modificarà a marxes forçades els seus motors econòmics.

No sempre plou a gust de tothom. L’arribada del Tren d’Alta Velocitat és, sens dubte, un gran avanç per una ciutat com Barcelona, que necessitava de manera urgent una reforma en les seves comunicacions ferroviàries per tal d’estar a l’alçada d’altres capitals europees. Tot i això, un cop més, l’Ajuntament ha posat per davant el benefici de la gran metròpoli en detrimiment dels barris que la conformen. El barri de Sants, a causa de la importància de la seva estació, és el més perjudicat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Les obres de l’AVE al barri s’han dut a terme sense la prèvia consulta als veïns que s’han vist involucrats en un projecte que afecta la seva vida a diferents nivells. El barri, incorformista per definició i associacionista per tradició, no s’ha quedat de braços creuats.

I dic pretén perquè si és al setembre no passarà res, no moriré, algun dia caurà el meravellós resguard, que segur que té pinta de comprovant de pagament amb targeta, no com els de la Blanquerna que es munten uns festivals al Palau de la Música i al Ritz, que flipa Manué! A l’UAB ens donaran un copet a l’esquena i et diran, “apa, aquí ho tens bonica“, i tornaràs a pagar pel títol esperant que sigui l’últim pagament, que això mai se sap.

I em dona per fer cròniques d’ambient:

Eren les 18h, feia una calor horrible, he baixat al badu del costat amb les xancletes de piscina, texans, samarreta de tirants sense sostens i pinça al cap, moníssima! No sabia que acabaria trigant més de mitja hora en comprar un CD!, quines coses.

He entrat al badu, temperatura ambient superior a la del carrer (no sé perquè sempre és així), he preguntat si tenien CD’s, i com sempre m’he explicat: “Si un CD de estos para grabar música o datos, que es redondo y tiene un agujero en medio“, he pogut comprovar que no m’entenien quan el bon home m’ha assenyalat una capça de llumins i m’he recordat a mi mateixa mesos abans  en una situació similar, el dia que vaig anar a comprar condons, on ni van entendre què era un condó, “condones, preservativos, condoms“, vaig dir, ni per a què servia, que tampoc em van entendre. D’això en trec dues conclusions: Els dependents del badu del costat de casa ni escolten música,  ni follen… i he pensat: “qué dur!”

Com que hi ha un altre badu al costat he pensat que podia apropar-m’hi, he anat, he comprovat que tampoc tenien CD’s, però m’han entès, i he comprovat que inexplicablement junt amb els productes de primera necessitat tampoc hi havia condons… i m’ha donat per pensar: “perquè sempre hi ha piles?” He vist que hi havia gelats, i he pensat “doncs ta menges un polo“. I cornetto de vainilla en mà m’he acostat al Open Core. (Un incís: les xancletes de piscina no estan fetes per fer llargs recorreguts!, a mi avui m’ha quedat clar. ) A l’Open Core he trobat per fi un CD, camuflat entre DVD’s i he flipat que em deixessin entrar menjant-me un gelat, però el guàrdia de seguretat estava badallant i exposat al sol, així que jo crec que ni m’ha vist. He pogut comprovar que al Open Core si tenen condons, clar… si es que els del Corte Inglés no són tontos!, merda, aquests eren els del MediaMarkt…

En fi, així estem. És sensacional comprovar que avui estic avançant més que en sis dies, i es que el temps vola! Sóc una dona feliç que espera fer-se un depilao de luz i lucir palmito a les platges que em vulguin acollir. Us aviso, el Sol és meu, gaudiu-ne fins els 30 de juny!, he dit!

Avui el sr. Google ha decidit comunicar als cibernautes que “¡El verano ya está aquí!“, vaja… y yo con estos pelos, estudiant i fent treballs varis. Vaja, cultivant el meu blanc nuclear que tan de moda estava en l’Il·lustració, mira que hagués triomfat!, que anda que no se’m nota que sóc de sang blava.

Doncs que menys que sortir amb xancletes!, tota una celebració, i que se’m posin els peus morenus i facin contrast… la moda sempre diu que la combinació entre el blanc i el negre és sòbria i minimalista, així que mai passarà de moda!, tot i que certes fonts indiquen que el vermell i el blanc també s’estila, caram!, estaré de sort, doncs!

En fi que si ho diu el sr.Google haurem de fer cas, i que visqui el moreno paleta!

M’avorreix fer feina, es nota molt?

En aquesta secció avui parlem de la grandíssissima: Gwen Renée Stefani Flynn, més coneguda per Gwen Stefani. Gwen va nèixer a Fullerton, California, el 3 d’Octubre de 1969… cosa que vol dir que gairebé té 40 anys i mira com es conserva la tia!

A més de ser cantautora, és dissenyadora dels seus propis modelets i actriu… i com salta a la vista té l’abdomen més pla i més bonic del món mundial, deu ser per això que sempre l’ensenya, i això que ja té dos fills!

M’agrada la Gwen Stefani des de que tinc consciència de la seva existència, és a dir des del meravellós disc de No doubt, el Tragic Kindom, tercer disc de la banda, que em va marcar amb tan sols 12 anyets, a mi i alguna altra (jejeje), si es que s’ha de tenir bon gust! És per això i pel remembering que m’ha vingut escoltant Just a girl i altres temes que avui la Gwen es queda per ella soleta aquest post, tot i que els seus hits en solitari no m’agradin tant. Anyway, sempre diré que és una artista i la reina de la pista!

Apunts interessants:

A la vikipèdia diuen: “Gwen creció escuchando música ska mientras todas sus compañeras seguían a los cantantes populares en aquella época, tales como Madonna y Paula Abdul”, quin estil!, tot i que ella es confessa fan dels musicals com Evita, i per extensió també li agrada la Madonna, of course, a qui no?

El seu germà és dibuixant de The Simpsons

Les dones de la seva familia sempre han dissenyat roba, tradició familiar.

Us deixo amb la mítica Just a Girl de No doubt, i amb What you’re waiting for? que m’agrada per la inspiració en el conte de Alice’s Adventures in Wonderland de Lewis Carrol.

Just a girl

What you’re waiting for?

I’m just a girl, my apologies
What I’ve become is so burdensome
I’m just a girl, lucky me
Twiddle-dum there’s no comparison
… Oh…I’ve had it up to here!

D’aquí poc més d’un mes farà un any dos anys que vaig tornar del meu Erasmus a Groningen. Aprofito la benentesa de la tasca de Multimèdia per enganxar un how to get there des de Barcelona, i el mapa amb fotografies i links d’interès sobre Groningen a la wikipedia, com podeu veure Groningen és preciós! :’)

How to get to Groningen:

Fotos i info d’interés:

Ver mapa más grande

Que alegria, que alboroto, otra tasca de multi realizada!

El Nepal em fa mal, acabo tard i no sé com de convençuda sobre un treball d’un conflicte apassionant d’un país que m’agradaria visitar.

Concloc en dos punts, així de breu estic:

1 Esperant que la República del Nepal sigui el pas definitiu d’aquest humil país cap a la pau.

2  Argumentant que en època d’exàmens no és recomanable parlar en excés amb els progenitors, la comunicació no és pròpiament “afectiva”.

Fa dies que em ronda pel cap escriure sobre això i rendir homenatge més que merescut a unes quantes dives, al meu parer, de la música. El que trobareu en aquesta secció són DONES (en majúscula) que afronten la vida amb garra i van de cara, dones amb totes les lletres de la paraula, de les que van amb el cap ben alt, de les que no tiren una pedra per després amagar la mà, sinó per mantenir la mirada i, si cal, llençar-ne una d’altra i de més gran, però de cara. Les capcotes i covards no es contemplen, tot i que, malauradament abunden . Dones, al cap i a la fi, a les que admiro profundament, dones a les que m’agradaria assemblar-me si tingués un grup musical.

Dones musicals, wa yeah!

I comencem el llistat molt amunt, us presento, per aquells que no les coneixeu, a les Sahara Hot Nights, a mi em van robar el cor el primer dia.

Sahara Hot Nights es un grup format per quatre dones, quatre sueques per ser més exactes. Aquestes noies ja porten més de 10 anys en la indústria musical, però encara no han rebut el reconeixement que es mereixen, i és d’estranyar, ja que fa cosa de cinc anys el món va posar la seva mirada a Suècia, degut a bandes també idolatrades per una servidora com: The Hives.
La banda està promocionant el seu nou àlbum, What If Leaving Is A Loving Thing. El primer senzill del disc és la “Cheek To Cheek”, tot i que personalment prefereixo “Hot Night Crash”, però us deixaré les dues, ja que el seu single està molt hight en les llistes sueques… i no trigarà en arribar-nos, o això espero!

Let’s rock, que és divendres, i les Sahara Hot Nights s’ho curren… i no us perdeu Hot night crash i el videoclip!

Hot night crash

Cheek To Cheek