‘Míriam, a veces en esta vida para ganar hay que perder‘, semblava més fàcil he de dir, i m’ha costat i molt!, però crec que estic a un pas, molt petit ja, de fer-m’hi a la idea. Ja està, ho he acceptat, sin más!, i ara que he deixa’t de mirar enrere, he passat moltes pàgines i de cop i volta com a regal inesperat tot es regularitza al meu voltant i començo a guanyar i molt més del que m’esperava, guanyar i sorprendre’m amb mil coses i sobretot amb un somriure que no s’esborra. Ja era hora de que ho entengués, però suposo que hi ha processos en aquesta vida que duran un temps, però són processos que s’han de passar, que et traslladen d’un estat a un altre, d’una Míriam a una Míriam’, amb plus per tu, un plus molt personal de valor incalculable. Que ja està, que es tanca un cicle important que suposava petits semicicles i ja està.

I quan ho entengui del tot és la senyal de que tot això, s’acaba, pq això ja no té sentit, és la fi d’una era, l’inici ‘in crescendo’ d’una altra.

Tan sols heu de seguir aquest link, fer un comentari a l’entrada i creuar els dits!

Sort!

pd: Nerja és el poble on es va rodar ‘verano azul’… de ahí lo del barco

en el fons ho sap tothom però no ho diu ningú:

If you leave it alone…
It gets sweeter and simpler and softer
and slower and younger the longer
you leave it alone

* And for each dear black sentence a sheer lack of tears
No I don’t want those words back I don’t miss those years
But if I could hold your knees again, under my chin again
If I could kiss your nose us both brittle and thin again

Oh but, If you leave it alone
If you leave it alone
If you leave it alone

:’)

‘La verdad es que preferiria no tener razón, pero la tengo. Por una vez que no la quería, la tengo de forma incontrovertible y sin posibilidad de devolución. Qué asco de vida, ésta. Qué asco de moraleja. Una frase para contarles a mis nietos, una frase de sabiduría adquirida a puñetazos:A veces, tener razón és lo de menos. A veces, ganar en discusiones es lo último que quieres hacer. Ahora tengo razón, y no tengo a Carnaval. Ni obviamente, a Clareana. Felicidades, tío.’

… això és el que solien cantar als mundials del 2006 els holandesos, els mundials que jo estava allà d’Erasmus. I quan marxes, dius: ‘hi tornaré’, però llavors no té sentit tornar si allà no hi són aquelles personetes. Doncs per coses de la vida, ara, tres anys més tard, hi tornes perquè resulta que algunes personetes hi són i això no te preu. Senyores i senyors us presento un dels millors parcs del món, el de la foto, a Groningen, no dic el nom, perquè és molt difícil d’escriure!

I aquí una foto del que s’ha fet de la meva residencia: res, no s’ha fet res!!, més aviat s’ha desfet i ja ho sabia, però es que veure-ho va ser com si et clavessin l’objecte més afilat del món al cor, mare meva!, gallina de pell!, que jo vivia aquí! En fi, és una metàfora prou clara, ara bé, els records i els amics segueixen molt més enllà d’aquell edifici expandint-se per països i histories, i això és preciós i els retrobaments són genials i tot i que ara mateix estigui una mica trista (o melancòlica) només puc dir: I love you all, guys!: whenever, wherever you are always welcome!

Perquè en el fons ell té raó: we are not in a hurry, Míriam, are we?, i és capaç de fer-me fotos com aquesta en dies de profunda i aclaparadora ressaca… un, dos, tres, quatre: HOLANDA, we’re coming up!

El Mai a la vida entrevista en Joanmi, podeu escoltar aquesta entrevista, feta per l’Andreä Valverde, l’Arnau Sabaté i una servidora, Míriam Gómez, en aquest article del blog o com sempre al nostre perfil d’scannerfm.

aish Joanmi, joanmi…

Foto: Andreä Valverde i el seu ‘peaso‘ iPhone!

Us deixo amb el vídeo promocional de la festa:

On:
Heliogàbal
Ramón y Cajal, 80
08012 Barcelona

Què, com?
22h El Petit de Cal Eril! + Mai a la vida dj’s

Hi haura pomes, gent guapa, i moltes F’s!

Pd: a mi per exemple m’encanta la Fórmula 1 i clicar F5 reiteradament!

Aish… i quin videoclip!