mindtime

Estic cansada. Us deixo amb una “cançó” (més aviat diàleg) d’Antònia Font: Tonto.

Obriu les orelles i ingeriu les paraules!

Fer de Sònia em sol deixar feta Kao… no sé si és pel ferro, però últimament em sento una mica Robot, suposo que en part és bo, en part, no. Vaja, com tot!

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d’uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d’una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d’hexura tan feo.

Robot - Antònia Font

I en moments com aquest quan se m’adorm el peu… penso: a què és degut això?, si us plau si algú ho sap que m’ho expliqui, no vull buscar-ho.

I m’enfado i m’enfado i no respiro. Explico les meves neures en clau humorística com sempre, perquè sempre em surt riure’m dels meus problemes, llavors els altres somriuen i es divertit tot i que continuo radicalment enfadada. Si, els que em coneixeu sabeu que sóc molt radical i que més val tenir-me a bones. Quan m’enfado se’m gira la raó i no veig ni a dret ni a tort, no hi ha matisos, tot es tenyeix de negre, tot va cap a un extrem, el que us digui: radical.

Com en sóc més que conscient intento valorar la gravetat de l’assumpte, perquè sovint el que em passa és que com el meu cabreig és profund i radical i gens meditat és una bomba i com com a tal: explota, i quan ja ha explotat tot torna a la calma ràpidament: error, error, error… sovint i deu ser degut a la intensitat del moment, va i se’m passa, i em surt d’una altra manera, no gaire més productiva. Home, no crec que se m’adormi el peu per estar enfadada.

La veritat és que no m’enfado gaire, no ho puc sofrir, tot i que they say is good for the blood, i clar… heu de pensar que quan m’enfado, m’enfado molt i canvio posicions i me’n vaig a extrems. Acostumo a pensar que sovint hauria de molestar-me més, amb mesura i sense radicalitzar, però ja us dic que ho intento.

A tot això es suma un tema una mica feixuc que esquivo al meu psicoanàlisi conscient i inconscientment, no sé si us sorprendrà, però em costa horrors demanar qualsevol cosa, per tonta que sigui, és greu! I els meus pitjors cabrejos es donen quan demano alguna cosa (amb l’esforç previ de demanar-la) i no se’m dona. Uf, d’aquests fa molt que no en tinc, de fet com ja he dit fa temps que no m’enfado… igual hauria de fer-ho i posats a demanar, valgui’m la redundància, també hauria d’aprendre a demanar, que no exigir, ojupaligro , no és el mateix.

Ah!, i el més important… això és com la dita aquella de si un arbre cau i ningú no el sent (ja sabeu com segueix); doncs això que si m’enfado però no se n’adona ningú, és com si no m’enfadés, apa!, un altre error de concepte.

I se’m desperta el peu!

I’m sorry, igual estic una mica egocèntrica i retòrica i etc. però què podeu esperar d’una persona que va néixer el dia de Sant Modest i que li fa ilu comprar iogurts que caduquin el dia del seu aniversari?

En fi…: Senyoreta, m’estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín…

La cita és de la cançó és d’Antònia Font: Tokio m’és igual, que quedi clar que Xangai no és Pequín i que Pequín no és Xangai.

Probablement no salvi al món amb tot això, probablement!