mindtime

It’s me, or at least they say so…, then it must be true!

Us deixo amb una brillant, onírica i simpàtica descripció sobre la meva persona que ha fet una personeta que em coneix des dels 4 anys, llavors, ha de tenir raó, però heu de tenir en compte que és Oneofthem i que “durant una temporada va arribar a pensar que Los Planetas eren l’origen de tota forma de vida”.

Míriam: Va ser dotada amb el do de la parla per sobre de qualsevol altra virtut. Aquesta gran capacitat fa que pugui parlar de qualsevol tema de manera airosa. Fanàtica de Kurt Cobain i punk reciclada, ara ha descobert el pop i és molt més feliç. Conèixer Antònia Font i Joan Miquel Oliver l’ha convertida en una millor persona. Té massa frases per anomenar-ne tan sols una.

Sobre això dos apunts: Kurt, t’estimem!, i Courtney Love es més petarda que Yoko Ono, que té la culpa de tot. I dos: defensaré els Hives i el garage fins la meva mort i sempre hi haurà un gran espai en el meu cor per tot el que comenci per rock, hardcore i punk.

I ja que hi som, no deixeu d’escoltar el Mai a la vida… estem cuinant unes quantes entrevistes interessants i volem parlar sobre els Straight Edge!

By the way… us explicaré un altre dia quelcom de València, de moment podreu veure algo aquí, i en breu en el meu flickr.

Cariño, no te diré como me llamo, pués no lo sé… soy la mujer que mordió un piano.

Diumenge de tarda, que no tarda de diumenge, iniciada. Melangia per a principiants i sol per tots aquells que no pateixen de ressaques estranyes de sentiments alcoholitzats. Odio no aprofitar els diumenges tot i que quedar-se al llit és més que  profitós. Diumenge de dinar tard i malament i sorprendre’s amb una peli que en una altra circumstància diria que es una nyonyada important, però avui no.
Idees i sensacions que es repeteixen constantment en la meva pell, en el meu cervell. Sacrifici, em deia un bon amic, i jo sempre li criticava la retòrica perquè per mi: “Sacrificar-se només es sacrifiquen els animals de granja”, i es que no ens enteníem perquè un es referia a deixar de fer coses com un sacrifici i jo no veig sacrifici, no deixo de fer, no paro de fer perquè és el que em surt, perquè sóc així i potser això em porti al meu propi sacrifici, al dels animals de granja que moren dessagnats. Please Bleed!
I la mateixa idea em ronda el cap, i hi ha coses que fan mal i et recorden al que ja has viscut i la poca dignitat que vas tenir, no parlo d’orgull, jo d’això no en compro. I una altra vegada penso en la debilitat humana, en la inseguretat, en la seguretat i m’adono que no sóc dèbil, que sóc segura, i el que això suposa, però amb dignitat, que només la inseguretat i la por et fan fer coses lletges.
Pont sense homònim però tranquil, relegada en el si de 80m2 per mi sola, al meu aire i amb interiors solejats. De visites i sopars amb nenes maques i de visitar el senyor Pere i de que m’acomiadi com un comandant saluda als seus marines, des de dalt, tot just quan l’ascensor comença a baixar, i em diu que m’estima i a mi no sé perquè em cau una llagrimeta i surts al carrer agafes embranzida i una bici, i arribes a casa i et prepares per un sopar més festa amb moltes persones a les que t’estimes i que t’estimen, i tot és maco i agredolç, i surts amb una bona sensació de la discoteca i de sobte veus algo que et fa mal. Comento amb la sra. Gisele la jugada, a cap de les dues ens fa cap gràcia.

I penso… meeeerda!, el que jo intento i pel que lluito s’esfondra a cada pas que faig, m’és igual, només miraré el que vull veure i punt. Ja ho diuen… ojos que no ven… “hostia que te metes”