i arriba un dia…

com volent dir: …que sa vida és un teatre que sa diu felicitat, primavera i trinaranjus…, i aquest dia entrevistes a en Joan Miquel Oliver i només de pensar-ho encara et tremolen les cames!

El Mai a la vida entrevista en Joanmi, podeu escoltar aquesta entrevista, feta per l’Andreä Valverde, l’Arnau Sabaté i una servidora, Míriam Gómez, en aquest article del blog o com sempre al nostre perfil d’scannerfm.

aish Joanmi, joanmi…

Foto: Andreä Valverde i el seu ‘peaso‘ iPhone!

Final Feliç

…ja que parlava de novetats, el meu estimat Joan Miquel Oliver ens ha fet el regal de treure un nou disc, tot un bombonet!!!

Aish… i quin videoclip!

Crisi existencial

Que la masculinitat està en crisi és fàcilment palpable en la societat en la que vivim. No tan sols passa amb la masculinitat, sinó que patim una gran crisi de valors, valors, que fins al moment havien ajudat d’alguna manera a la societat a configurar-se en petits nuclis anomenats famílies, famílies nuclears, o si m’apreteu, parelles. Sembla que l’èsser humà viu en un estat d’escepticisme total que no se sap cap a on ens condueix, caiem, en la meva opinió, en el relativisme total, difícil de ser materialitzat. Hi ha qui defensa que la humanitat ha arribat a un punt on ja no es pot evolucionar més i per tant involuciona. Jo no crec que trencar amb els valors i amb la manera de relacionar-se i configurar-se en grups sigui una involució, si bé crec que és un moment difícil i que d’aquí la crisi i el poc saber fer que sembla caracteritzar les noves generacions, on m’incloc. Nosaltres ja no hem de fer les coses ni perquè toca, ni perquè creiem en un ésser superior, ni per pressió parental ni masculina. Això, tot i que sigui evolucionar, suposa un trencament total amb la modernitat i la postmoderniat en la que vivien els nostres avis i pares i ens deixa en una postpostmodernitat amb el cul a l’aire i massa coses a reconstruir, refer, i s’ha de fer bé, i això genera por i inseguretat.

Ja ho deia Sigmund Freud a “El malestar de la cultura“: … [las discrepancias entre las ideas y las acciones de los hombres son tan amplias y sus deseos tan dispares, que dichas relacciones seguramente no son tan simples]…

O el meu estimat Joan Miquel Oliver en boca d’un dels personatges a “El misteri de l’amor“: … [el cosmos ens vol alliberar de la responsabilitat de la procreació, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció i que estimar una persona no respon a cap altra conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens? l'amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s'atrofiarà perquè deixarà de tenir sentit, el teu amic està afectadíssim d'aquest nou estat antropològic, és un dels pioners de la decadència humana, pobre!]…

El meu padrí deia que la feminitat està en voga, que la crisi de la masculinitat més masculina es tant palpable com latent. No parlo de tenir la testosterona elevada, com és el cas de Lucía Etxebarria a “Amor, curiosidad, prozac y dudas“, com deia la Diana, no parlem només de sexe. Les dones en general i el col·lectiu homosexual, dones i homes, sembla que hem evolucionat més, problament perquè hem lluitat més que l’home heterosexual i que d’alguna manera el cosmos ens està premiant en detriment a l’home hetero de tota la vida. De totes maneres alguns exemplars ja neixen molt evolucionats, altres els hi costa i uns van una mica lents… el cas és que això genera crisi i s’ha de fer alguna cosa al respecte.

No més per avui. Massa idees a la babalà i poca concreció, ho sento!

I (L) Joan Miquel Oliver

En Joan Miquel Oliver, lletrista i compositor d’Antònia Font, que a més recentment ha escrit un llibre que és d’amor, i mai millor dit, (El Misteri de l’Amor, Empúries) ve en concert en solitari el proper 10 de setembre and I can’t wait!

Dades del concert:

Biblioteca Jaume Fuster

Plaça Lesseps, 20-22

Barcelona 08023
España

How to get there

Tel: +34 93 3684564
Web: www.bcn.cat/bibjaumefuster

Us deixo amb dos vídeos: Hansel i Gretel i T’estim com un loco i m’aguant

Hansel i Gretel

T’estim com un loco i m’aguant

“Només una cosa important: t’estim con un loco i m’aguant“

Salut i bones vacances!

Frases queridas de filosofias y vidas

A algun lloc havia de donar cabuda a tot aquest saber popular que m’han dedicat personetes molt properes:

” Míriam, hazme el favor de cuidarte o te mato“, acompanyat d’una abraçada- Laura Ladman

“ Espero que consigas todo lo que te propongas en esta vida, todo con devoción y nada por obligación” – Toni Gómez, el meu padrí. I totally agree, no penso der res per obligació en aquesta vida, res, rien, nada, nothing, niente…

” Es importante, ante todo primordial, hay que dejar salir antes de entrar” – Nueva Vulcano en boca de la sra. Muntsa, tot un emblema que la Muntsa m’ha regalat en unes cuantes ocasions aquest any.

“ Lo obvio no es discutible” – Frase insignia de Dianayr, aplicable a tot, vaig pendre nota, no s’ha de discutir per obvietats, no perdrem el temps, home!

” La envidia es mejor despertarla que sentirla” – Frase que me ha repetido hasta la enésima JP, el amigo culebrero que pulula por tierras finlandesas en estos momentos.

” El trabajo es una invasión a nuestra privacidad” – Woody Allen

” La vergonya és un moment, el record tota la vida“- Frase que se’t passa pel cap quan penses que vols una foto amb un famós. Frase molt recorrent en cercles periodístics (h h h)

” All things go, all things go” – Gran Sufjan Stevens, citat pel mateix Joanmi a la seva primera novel·la (esper més novel·les amb delit)

M’he deixat la teva?, si us plau deixa’m un comentari amb la teva aportació, em farà molta il·lusió, i com la vida és això, il·lusions, pos eso… estaré fora durant uns dies, espero les vostres aportacions!

Us deixo amb bona musiqueta, amb fotos al flickr, al fotolog… feu-me el favor de ser taaaaan feliços!

Paris Combo , si algú em diu el títol d’aquesta cançó seré molt feliç!

… i no pot faltar la Carrà, per favor!

Hay que venir al Sur – Rafaella Carrà

“sin amantes, esta vida es infernal”

“todos dicen que el amor es amigo de la locura
pero a mi que ya estoy loca es lo unico que me cura”

Míriam Gómez@maialavida

It’s me, or at least they say so…, then it must be true!

Us deixo amb una brillant, onírica i simpàtica descripció sobre la meva persona que ha fet una personeta que em coneix des dels 4 anys, llavors, ha de tenir raó, però heu de tenir en compte que és Oneofthem i que “durant una temporada va arribar a pensar que Los Planetas eren l’origen de tota forma de vida”.

Míriam: Va ser dotada amb el do de la parla per sobre de qualsevol altra virtut. Aquesta gran capacitat fa que pugui parlar de qualsevol tema de manera airosa. Fanàtica de Kurt Cobain i punk reciclada, ara ha descobert el pop i és molt més feliç. Conèixer Antònia Font i Joan Miquel Oliver l’ha convertida en una millor persona. Té massa frases per anomenar-ne tan sols una.

Sobre això dos apunts: Kurt, t’estimem!, i Courtney Love es més petarda que Yoko Ono, que té la culpa de tot. I dos: defensaré els Hives i el garage fins la meva mort i sempre hi haurà un gran espai en el meu cor per tot el que comenci per rock, hardcore i punk.

I ja que hi som, no deixeu d’escoltar el Mai a la vida… estem cuinant unes quantes entrevistes interessants i volem parlar sobre els Straight Edge!

By the way… us explicaré un altre dia quelcom de València, de moment podreu veure algo aquí, i en breu en el meu flickr.

Dimenge de tarda

Cariño, no te diré como me llamo, pués no lo sé… soy la mujer que mordió un piano.

Diumenge de tarda, que no tarda de diumenge, iniciada. Melangia per a principiants i sol per tots aquells que no pateixen de ressaques estranyes de sentiments alcoholitzats. Odio no aprofitar els diumenges tot i que quedar-se al llit és més que  profitós. Diumenge de dinar tard i malament i sorprendre’s amb una peli que en una altra circumstància diria que es una nyonyada important, però avui no.
Idees i sensacions que es repeteixen constantment en la meva pell, en el meu cervell. Sacrifici, em deia un bon amic, i jo sempre li criticava la retòrica perquè per mi: “Sacrificar-se només es sacrifiquen els animals de granja”, i es que no ens enteníem perquè un es referia a deixar de fer coses com un sacrifici i jo no veig sacrifici, no deixo de fer, no paro de fer perquè és el que em surt, perquè sóc així i potser això em porti al meu propi sacrifici, al dels animals de granja que moren dessagnats. Please Bleed!
I la mateixa idea em ronda el cap, i hi ha coses que fan mal i et recorden al que ja has viscut i la poca dignitat que vas tenir, no parlo d’orgull, jo d’això no en compro. I una altra vegada penso en la debilitat humana, en la inseguretat, en la seguretat i m’adono que no sóc dèbil, que sóc segura, i el que això suposa, però amb dignitat, que només la inseguretat i la por et fan fer coses lletges.
Pont sense homònim però tranquil, relegada en el si de 80m2 per mi sola, al meu aire i amb interiors solejats. De visites i sopars amb nenes maques i de visitar el senyor Pere i de que m’acomiadi com un comandant saluda als seus marines, des de dalt, tot just quan l’ascensor comença a baixar, i em diu que m’estima i a mi no sé perquè em cau una llagrimeta i surts al carrer agafes embranzida i una bici, i arribes a casa i et prepares per un sopar més festa amb moltes persones a les que t’estimes i que t’estimen, i tot és maco i agredolç, i surts amb una bona sensació de la discoteca i de sobte veus algo que et fa mal. Comento amb la sra. Gisele la jugada, a cap de les dues ens fa cap gràcia.

I penso… meeeerda!, el que jo intento i pel que lluito s’esfondra a cada pas que faig, m’és igual, només miraré el que vull veure i punt. Ja ho diuen… ojos que no ven… “hostia que te metes”