24 en 24

Nunca he sido muy supersticiosa, supongo que como todos, más bien lo justo. Pero siempre me da por fijarme en las cifras, números y demás y de ahí fantasear o fantasmear. Mi madre hoy tiene cita con el doctor que me trajo al mundo hoy hace 24 años. Además, el caso es claro: 24 en 24, tiene que ser especial. Hasta ahora siempre he cumplido años por debajo de mi fecha de cumple, ahora la igualo, es como una apuesta en el poker, el año que viene la superaré y la sobrepasaré ya de por vida. Curioso. Es como si llegara al tope, y todos tenemos que llegar a él en algún momento, más o menos conscientes, hasta el 30 o 31 dependiendo del mes, o hasta el 29 como los que somos del mes capitalista de las rebajas, un mes raro y corto de por si, frío, que ni empieza ni acaba el año, que ni si siquiera es trimestre, que no tiene festivos ni anuncia vacaciones, aunque sí carnavales (de ahí lo payasa) y ‘romanticocapitalistas‘ creadas porque resulta ser el mes menos consumista, claro, no todos subimos la cuesta de Enero. Febrero es el mes más raro desde siempre en el calendario!
Año impar, edad par, como siempre me pasa, a mi y a los inconformistas, a los de mi generación y en definitiva a la mitad de la humanidad. Nada es casual. Veo el tope de mis 24 y dejo atrás unos 23 (agitados es poco), movidos, buenos y malos, extraños y cercanos. En mis 24 me deseo poner fin y no llegar a los 25 con todo aquello que no me hace bien. A los 24 es curioso ver como aún me siguen pasando factura rupturas de antaño, antañísimo, alejando con esa ruptura y como un cáncer, poco a poco y sin previo aviso, a personas queridas. Pero a los 24 también veo mi fortaleza y mi honestidad característica, amiga de mis amigos: siempre!, demasiado incondicional, a veces, demasiado sincera tantas otras. No creo que a los 24 aprenda a morderme la lengua ni a moderarme en muchas otras cosas, pero espero que los 24 años me traigan paciencia y sosiego, bonita palabra esta de sosiego! Pero sobretodo, y como debo reconocer en mi pose de heroína del mundo mundial, (juas!), tengo que aprender, aunque sea a marchas forzadas que no hay que tender el brazo a quienes no quieren ser ayudados. No hay nada peor que tender el brazo para que te lo amputen. Y no sólo ya por el dolor del corte sino por aquello del miembro fantasma, que crees que está, pero resulta que no, que no está.
No, a los 24 años ya no hay que aguantar nada de eso. Nunca he pensado que en esta vida haya que aguantar nada, sino, que más bien las cosas las hacemos porque queremos, sin compromisos, como diría mi padrino: por devoción!… incondicional se llama y lo seré de todos aquellos que me acompañan y me dejen seguir acompañándolos un año más. Apuesto por ello hasta el infinito y más allá!
Sin más y con ésta melancolía y alegría que invade el año de más, buena mezcla si más no por la vivez del asunto, os dejo con el videoclip de The Wave Pictures: ‘I love you like a madman’!, porque alegre también lo soy un rato. Y abuela tampoco tengo!

y que viva la Vida!

oh, ooooh, ooooh, oh!

Mira que n’és de curiosa l’evolució humana, hi penso sovint, més que de tant en tant, sovint, ja és això el que vol dir sovint. Mira que he canviat amb el temps i mira com he de canviar, el millor de tot plegat és que el meu orgull està en el punt de canvi, en permetre’s aquest canvi i en pensar que tot canvi m’ha portat a on sóc, a qui sóc i a com sóc, i això em fa sentir orgullosa. De totes les incerteses més incertes de la meva vida, els meus neguits, maldecaps, dubtes, negacions entre altres, sempre n’he extret, no sé si el millor, perquè una no sap que era el millor fins que no ho perdut uns quants cops, però n’he extret l’essència, el què, el que sóc. He après a adonar-me de les coses quan les tinc i no quan les perdo i crec que això és impagable, reitero, aquest cop amb admiració: impagable!

Crec que no hi ha res millor en aquesta vida que viure-la amb tota la seva plenitud i als meus llargs 23 ho he fet, ho he fet taaaaaant què només pensar el que em queda em fa caure una llàgrima de felicitat. No sóc una persona que serveixi per estar trista, dolorida, enfadada, de fet no crec que ningú serveixi per això, però considero que hi ha persones a les que potser els hi escau o simplement es conformen amb aquests sentiments, no sé, és respectable si més no. El que intento descriure aquí imagino, de manera molt impurdent i patosa, potser, és la meva vivesa, les meves ganes de viure, perquè quan les sento tan endins fins i tot m’espanten, uh! Perquè quan l’optimisme esclata ho fa de forma que inunda la meva raó, no ho puc negar: sóc vital. Hi ha moltes coses que em fan pivotar i tornar a l’essència del meu conflicte vital, probablement siguin les que més m’eganxin, més em cridin, no és discutible. Saber qui ets no té preu, de debò, a més si sabent-ho del tot, o gairebé tot, tampoc m’agradaria semblar pedant, però si ho penseu ho sento, però és el vostre problema. Deia que coneixe’t i estimar-te (a una mateixa) tal qual (amb lo desastre i etc que puc arribar a ser) és simplificant: genial.

Parlava d’evolució i recordo quan tenia 17 anys i em tancava reiteradament a la meva habitació a escriure en un blog coses superficialment tristes i xungues i tancava el llum i em feia una fosca nit i escoltava el primer disc de Coldplay en bucle: Trouble, yellow, sparks, panic… i etc. i així m’envoltava, com suposo fem tots, en un univers fosc i fred, vaja que no hi ha res millor per enfonsar-se que voler fer-ho.

I segueixo parlant d’evolució i de Coldplay també, que mira que avui m’ha donat fort. I parlo concretament  del single de l’últim disc, perquè en la seva evolució, també podríem dir que han pasat de la foscor a esciure himmes a la vida, com el títol d’aquest post. I esque, avui, per avui, companys, blogaires, amics, estimats, indispensables i etc. només puc dir-vos que sóc feliç mentre somric i em cau una llàgrima, i que: Viva la vida!

oh, oh, oh, oh…

Oh, who would ever want to be king?

Video art by Mirtres

Hello world, I just want to tell you that I have a new blog, well it is a vlog and it has been made on propose for one of my subjects.

So there: Video art by Mirtres, you will find history, authors, and a lot more about video art. Please, take a look and tell me what do you thing!

Thanks honey pies!

Crònica d’un naixement no anunciat

Em dic Míriam, tinc 23 anys, sóc la petita de tres germanes, vaig néixer un diumenge de febrer de 1985 a les 10:30 del matí i vaig pesar aproximadament 3kg (un nadó ben normal, vaja). La meva mare es va quedar embarassada de mi en un moment difícil, acabava de morir la seva mare, i els meus pares no es plantejaven tenir una tercera filla. Al principi, no es va adonar de que estava embarassada, no li venia la regla, va anar al metge i li va dir que era pel xoc de la mort de la seva mare, va anar al ginecòleg i no em diagnosticaven (això ja no es tan normal). Un dia, una molt bona amiga de la meva mare li va dir que estava embarassada i que tindria una nena moníssima que seria l’alegria de la casa. Era com si el cosmos els volgués compensar, a ella i al meu avi, per la mort de la meva avia. La meva mare no tenia cap símptoma d’embaràs aparent i es va agafar a la opinió de la ciència, representada pel ginecòleg i un “usted no está embarazada”. Així van passar un parell de mesos i la meva mare va tornar al metge i aquest li va dir que si, que estava embarassada de tres mesos. En aquell moment la meva mare va recordar les paraules de la seva amiga i li va comunicar que no estava equivocada. Acte seguit, va recordar unes vacances a Andalusia amb el meu pare, quan portaven un parell d’anys casats i cap filla, va recordar que un dia una gitana la va parar pel carrer, li va agafar la mà i li va dir que tindria tres filles com tres sols, com era d’esperar, la meva mare no s’ho va creure i va riure, i tot just en aquell moment li venia al cap, ja que tot plegat es va complir i jo en sóc prova d’això.

Em dic Míriam, tinc 23 anys, sóc la petita de tres germanes, vaig néixer un diumenge de febrer de 1985 a les 10:30 del matí i vaig pesar aproximadament 3kg… i dir que sóc l’alegria de la casa és poc modest, però sé que tot plegat és força curiós i que la meva mare té i el meu avi tenia (va morir quan jo tenia 7 anys) una certa devoció per mi i també sé que sóc una persona de les més vitals que es pugui trobar… tot plegat és estrany, m’ha vingut al cap i ho he volgut plasmar, res més.

Sempre he pensat que podria escriure un guió sobre aquest fet, una història, un relat potser, ja veurem.

Quan pugui penjaré una foto.