mindtime

Fa dies que em ronda pel cap escriure sobre això i rendir homenatge més que merescut a unes quantes dives, al meu parer, de la música. El que trobareu en aquesta secció són DONES (en majúscula) que afronten la vida amb garra i van de cara, dones amb totes les lletres de la paraula, de les que van amb el cap ben alt, de les que no tiren una pedra per després amagar la mà, sinó per mantenir la mirada i, si cal, llençar-ne una d’altra i de més gran, però de cara. Les capcotes i covards no es contemplen, tot i que, malauradament abunden . Dones, al cap i a la fi, a les que admiro profundament, dones a les que m’agradaria assemblar-me si tingués un grup musical.

Dones musicals, wa yeah!

I comencem el llistat molt amunt, us presento, per aquells que no les coneixeu, a les Sahara Hot Nights, a mi em van robar el cor el primer dia.

Sahara Hot Nights es un grup format per quatre dones, quatre sueques per ser més exactes. Aquestes noies ja porten més de 10 anys en la indústria musical, però encara no han rebut el reconeixement que es mereixen, i és d’estranyar, ja que fa cosa de cinc anys el món va posar la seva mirada a Suècia, degut a bandes també idolatrades per una servidora com: The Hives.
La banda està promocionant el seu nou àlbum, What If Leaving Is A Loving Thing. El primer senzill del disc és la “Cheek To Cheek”, tot i que personalment prefereixo “Hot Night Crash”, però us deixaré les dues, ja que el seu single està molt hight en les llistes sueques… i no trigarà en arribar-nos, o això espero!

Let’s rock, que és divendres, i les Sahara Hot Nights s’ho curren… i no us perdeu Hot night crash i el videoclip!

Hot night crash

Cheek To Cheek

Com ja sabeu, als del Mai a la vida ens agrada això d’endinsar-nos en jardins i aquesta setmana de radiant primavera és tot un plaer fer-ho. Sense menys preàmbuls, en el tema d’aquesta setmana ens atrevim amb l’Straight edge, tot això ho trobareu al Mai a la vida, i ens podreu escoltar i descarregar-vos el podcast, què més es pot demanar?

Us faig una petita intro al tema: l’ Straight Edge, sovint abreujat amb les sigles Es, sXe, o xXx, és una forma particular d’entendre la cultura hardcore i punk. El seu precursor és Ian Mackaye, membre de bandes com The Teen Idles (1979), Minor Threat (1980), Embrace (1985) i Fugazi. Tot i això ell no es considera part ni responsable del moviment encara que el moviment, en si, rep aquest nom per la cançó de Minor Threat: Straight Edge, tema que deixa força clares les intencions d’aquesta forma d’entendre la cultura punk. Una de les característiques principals dels sXe es el rebuig a les drogues, legals i il·legals, al llibertinatge sexual i a més a més molts, no tots, són vegans o vegetarians.

I direu… si no beus, ni fumes, ni f… perquè vius…, (jo jo jo). Llegiu-ne més about it al Mai a la vida i no deixeu d’escoltar-nos. A més, a més trobareu: fotos gracioses, la cançó que dóna nom al moviment i també, la tira d’articles més que interessants que publiquem gairebé a diari!

Let’s straight&maialavida!

Fer de Sònia em sol deixar feta Kao… no sé si és pel ferro, però últimament em sento una mica Robot, suposo que en part és bo, en part, no. Vaja, com tot!

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Recordaries un somni:
transbordadors lluminosos,
un astronauta, un satèl·lit
d’uns acabats horrorosos.

Es oceans i sa lluna,
es teu caràcter és hermètic,
amb sa mirada perduda
dins un planeta desèrtic.

Robot eficient, més intel·ligent
que sa gent i de molt,
sa computadora amb un segon sumarà
totes ses estrelles d’aquest món.

Robot innocent,
es deshumidificador no te sent,
s’electrodomèstic és un puto enxufat
i no sabrà mai que és s’amistat.

Diga’m què penses es vespres
quan es mecànic t’apaga,
quan fas un canvi de software,
sempre que te reprogramen.

Tots es secrets d’una ciència
dins es teu xassís de ferro,
creus que va ser necessari
fer-te d’hexura tan feo.

Robot - Antònia Font

Biffy Clyro és sens dubte un dels meus grups preferits del moment. Es van formar en 1999 a Glasgow i amb el seu àlbum debut “Blackened Sky”, el 2002, van esdevenir tot un descobriment per a les llistes britàniques. I highly recommend them, sobretot per aquells que us declareu fans de Nirvana i grups com Red Hot Chili Peppers, i el bon rock en general.
El grup està format per Simon Neil (veu i guitarra), Ben Johnstone (bateria i veu) i James Johnstone (baix i veus).
El seu últim disc: “Puzzle“, és l’esperat quart àlbum de la banda, i el primer que fan amb 14th Floor Records. Gravat a Vancouver i produït ni més ni menys que per GGGarth Richardson (Rage Against The Machine, Red Hot Chili Peppers) i barrejat per Andy Wallace (Foo Fighters, System of a Down, Rush), l’àlbum té un total de 13 cançons, a quina més bona. Puzzle és el resultat de fer dels sentiments cançons… les lletres són increïblement maques i treballades (no puc ser objectiva).

Biffy Clyro tan sols han trepitjat Barcelona en tres ocasions i sempre com a teloners:

La primera com a teloners de Bloc Party als quals els hi donen deu mil i una patades, el passat 16 de maig del 2007, si, si I was there.
La segona “a lo grande” com a teloners dels grans Rolling Stones en el seu últim concert a Barcelona, el passat 21 de juny del 2007, on no vaig poder assistir per motius econòmics.

I la última… que em vaig perdre per aquelles coses de la vida que una no s’assabenta a temps etc., el passat 16 de febrer com a teloners dels magnífics i idolatrats (per mi) Queens of the Stone Age.

Sense menys preàmbuls… això que sona, o hauría de sonar, perqué si fos un blogspot sonaria (indignació amb wordpress) és la tercera cançó del seu últim disc, l’esmentat Puzzle i la cançó Who’s got a match?, si seguiu el link, us trobareu amb la magnífica lyric :’) pèls de punta darlings!, sinó s’escolta, clickeu aquí.

He dit!
Biffy Clyro